cielo claro
  • Màx: 21.7°
  • Mín: 13.08°
21°

La captura dels mots de l'emigració

Si en la seva immensa majoria els mals de la història són irreparables, els infringits per totes les modalitats dels processos colonialistes tenen els efectes més duradors i de diagnòstic més complex. Condicionen el futur en la seva economia, en la identitat dels pobles i en les seves cultures, en la seva ubicació i el seu paper en la comunitat internacional. Les contradiccions internes dels pobles colonitzats creen escenaris esfereïdors, de crueltat extrema; però ja han passat aquells anys en què una petita part de la població occidental s'adornava amb alguns signes de la mala consciència colonial.

Després d'aquells anys -els 60 del segle passat, sobretot, i, ja en format més residual, principis dels 70-, cautelosament es va anar imposant la creença que Occident ja havia pagat el seu deute i que a patir d'ara no havíem de remenar la nostra història cada vegada que a les antigues colònies aflorassin la violència, les guerres civils, la fam, els genocidis i tot un llarg inventari de catàstrofes. Fins i tot es varen donar punts de vista d'un cinisme impàvid, com el de Josep Pla quan lamentava la incapacitat dels "negritos" per governar-se, com ho demostrava el fet que, un cop independitzats, es menjassin entre ells "a forca dent".

A França, l'imprescindible Petit Robert encara associa el mot colonialisme a civilització de territoris i pobles endarrerits, i evita qualsevol ombra d'explotació d'aquests territoris i de destrucció del patrimonis històrics, culturals, d'aquests pobles. Tot el que els passa, siguin "negritos", indis, moros o aborígens en general, ara ja és la seva responsabilitat, nosaltres ja ens en podem rentar les mans.

És clar que aquest és el nostre punt de vista. Des de l'altre costat del mur, les coses es viuen d'una altra manera, de moltes altres maneres. L'entrellat de camins i dreceres que s'hi tracen per connectar amb el futur -mot inexistent en algunes llengües africanes- duen la marca de la calamitat original. Així, sorgeixen adesiara iniciatives que hauríem de jutjar -si fóssim qui per fer-ho- amb la major prudència i amb escrupolosa delicadesa, perquè darrere allò que ens pugui semblar pintoresc es pot amagar un drama al qual nosaltres mateixos no som aliens.

Occident no és aliè al vessament de la memòria dels pobles víctimes dels seus espolis, de manera que, per exemple, moralment no podríem desaprovar l'operació de transvasament a la llengua àrab d'obres literàries escrites en francès -o en català, com és el cas de L'últim patriarca, de Najat El Hachimi- per escriptors de l'emigració. En el darrer saló del llibre celebrat a Casablanca ha pres molt de cos aquesta, per a nosaltres, estranya empresa. Té gaire sentit posar en àrab una obra escrita en llengua francesa per un escriptor marroquí, atenent que la segona llengua del Marroc és el francès, i que s'hi discrimina el berber -el tamazight? Més dubtes ens crea encara que la iniciativa es complementi amb la traducció al francès de les novel·les de marroquins escrites en neerlandès.

La nostra experiència amb el català no ens serveix de gaire per formar-nos un criteri sobre la qüestió. Però, en qualsevol cas, allò que cal respectar és l'ànsia de construir la memòria i l'imaginari, de bastir la visió de la vida en les paraules dels avis i dels pares, tal com la senten els pobles que, interferits en la seva història pel colonitzador, manquen d'elements de continuïtat que els permetin fer front amb veu pròpia als reptes del futur. És irrecuperable allò que no s'ha escrit, però del que s'ha escrit en altres llengües se'n podran, tal vegada, capturar fragments, remors, imatges, ecos del que hauria pogut ser.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per GF, fa mes de 13 anys
Sí, gràcies per aquesta i anteriors correccions.
Valoració:4menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 13 anys
Deus voler dir infligits.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente