Notes sobre Alcover d'un octogenari

Aquests dies m'ha arribat una carta -vull dir una carta postal franquejada de debò. La remetia el poeta ciutadellenc Antoni Moll Camps, establert a Barcelona de quaranta anys, sempre erecte en el rol permanent i generós de fer-nos el pont sobre el mar a banda i banda de la catalanitat irrenunciable, primigènia, coral. D'aquesta figura, tan excel·lida com modesta i monacal, enlairada per un somrís jovençà permanent i franc, us n'he parlat sovint.

Fa unes setmanes ho feia per darrer cop, en la conjuntura plausible del premi Fabiol de Bronze de la Cultura 2009 que el Casino 17 de Gener, de Ciutadella, li atorgà el gener passat. Idò: ben enfora de considerar-la una carta privada, les lletres que s'hi contenen són una exquisidesa de sintaxi i una evocació de dolça erudició de qui ha viscut, tota la vida, immergit en l'atmosfera de les rimes i les cadències. I açò que d'excel·lent traspua la carta en qüestió, s'hi fa a compte d'uns personatges que són patrimoni literari dels qui dansam l'encanteri de la ploma -i en particular, els qui hem feta prometença d'amor a les lletres catalanes fins que la mort ens separi.

És per açò que no crec violar gens el sagrat dret a la correspondència si, ara, us en faig la transcripció, mot a mot. Heus aquí l'epístola literal: "La mare -que m'escriu- sabia moltes poesies de memòria, i s'agradava de recitar-les sovint. Hi ha un enfilall d'epigrames en castellà que sé d'ella. No els he vist mai escrits. Es pot dir que els he rebut per tradició oral. Conten que jo, quan amb prou feines mastegava les primeres paraules, ja recitava uns quants versos de Joan Alcover. Segur que no n'entenia res, però jo deia: Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut...". Pens que aquest poema, La relíquia, és un dels millors que mai s'hagin escrit en català.

El jardí abandonat esdevé metàfora de la joventut perduda. A propòsit de la Cançó de la Serra, sé una anècdota. He pensat que ho havia de contar. No és més que una petita anècdota, però, possiblement, a hores d'ara, jo dec ser l'únic, o gairebé l'únic, a saber-la. M'ho va contar en Josep Maria Ruiz Manent. Era el fill gran de Ruiz i Pablo i estava casat amb una germana de la meva mare. Gran conversador, l'oncle Ruiz, sabia moltes històries del temps vell. El seu pare havia mantingut una llarga i fidel amistat amb en Joan Alcover; n'és testimoni un assidu intercanvi epistolar. Contava, idò, que en Joan Alcover solia fer llargues passejades pel passeig Marítim de Palma, i que, dotat de molt bona memòria, anava, sovint, teixint i debanant els seus versos. Una vegada, mentre polia la Cançó de la Serra, topà amb aquells versos que diuen: Les viles disperses per la vall sublim / el boc que corona la roca del cim...", va pensar que l'epítet sublim no s'adeia a una vall. Fet i fet, però, va haver de cedir a la servitud de la rima.

Un dia, uns amics que l'acompanyaven, li van dir si no els podia recitar un dels seus poemes. Ell ho va fer, amb tant d'èxit que li demanaren que els el deixés copiar. No puc fer-ho, ell que diu: aquests versos encara no els he escrit. Animal!, s'exclamà un dels amics, tu et podries morir...! Joan Alcover reunia a casa seva una tertúlia literària. Entre els que hi solien assistir hi havia Costa i Llobera, que recorda que, una vegada, Santiago Rossinyol hi llegí Els jocs florals de Camprosa, i com en gaudiren tots els presents. Bé: no vull allargar-me més. La trajectòria literària de Joan Alcover és prou coneguda. De jove, escrivia en castellà. Sembla que va gaudir d'un considerable prestigi. D. Juan de Valera el va incloure en una antologia de poetes del seu temps. Però, com ell mateix conta, quan va perdre dos fills adolescents, l'idioma foraster li semblava fred, inexpressiu.

Va ser aleshores que començà escriure en la llengua pròpia. I és en aquesta llengua i, sobretot, gràcies al seu recull de versos Cap al tard (1909), que Joan Alcover ha esdevingut, com a poeta, un valor universal, que conclou Toni Moll aquests imperibles mots epistolars. Sí, és cap al tard que la memòria més raja i la literatura més hi guanya.