Fou Bernard Shaw qui digué un dia que entre un bon metge i un mal metge hi havia una gran diferència, però que entre un bon metge i una persona qualsevol, però en sentit comú, la diferència era mínima. La sentència pronunciada a final del segle XIX, quan la medicina no havia adquirit l'enorme desenvolupament del que gaudeix avui en dia, tenia prou sentit. Avui en dia, no. Però si substituïm la medicina per la pedagogia o la psicologia l'aforisme no deixa de ser prou proper a la veritat.

Entre aquestes coses que saben els bons psicòlegs, però que també saben les persones velles i de sentit comú, és que amb l'edat augmenta la fragilitat o labilitat sentimental. Aquest canvi psicològic és el que vaig constatar ben palpablement jo dissabte passat quan vaig assistir emocionat a l'homenatge a una munió de persones que al llarg de molts d'anys havien treballat perquè Son Dureta tengués la categoria i el prestigi mèdic i científic que sens dubte avui en dia té. La meva simpatia ja se'm despertà en els primers moments, quan vaig sentir la música que acompanyava el lliurament dels premis. Ara ja no era l'acostumada i insuportable marxa triomfal d'Aida -insuportable per triomfalista i militarista-, sinó la meravellosa, cívica i humana cançó que escrigueren en el seu dia Vinicius de Moraes i Tom Jobim.

L'emoció que despertà la musica augmentà amb el record d'aquelles persones, algunes afortunadament presents i altres malauradament ja definitivament absents, com el meu enyorat amic Antoni Obrador, que dedicaren, no sense importants renúncies econòmiques, la seva vida a l'assistència sanitària en el si d'una institució que més d'una vegada fou atacada de manera immisericordiosa en defensa d'interessos poc confessables. Que ho eren de merescudes les medalles que s'hi lliuraren! Que ho eren de tendres i agraïts els records que se'm suscitaren! Vaig intentar que els esmentats sentiments no predominassin massa o que, almanco, no fossin sentiments deslligats de les idees.

Vaig recordar que vaig compartir molts de principis morals amb aquelles persones que estaven damunt l'escenari i els que hi haurien d'haver estat, si no fos perquè la maleïda llei natural ho ha impedit. Alguns d'aquests principis morals han quedat, per ventura, desfasats; d'altres, en canvi, romanen, al meu parer, indelebles. Un d'ells és que tots els homes hem de tenir les mateixes oportunitats pel que fa a la salut i a l'educació. Una societat digna no pot tolerar que, per motius o raons econòmiques, s'estableixin nivells de qualitat diferent quan s'ha de donar educació a un al·lot o assistència mèdica a un malalt. No hi pot haver discriminacions en aquests aspectes! Aquest principi, que encara compartim la majoria dels que eren al Principal dissabte passat, inclou també el de tenir un respecte a tots els drets que tenen els pacients, entre ells, naturalment, el de ser atesos en la llengua amb què es trobin més còmodes.

Un dret que va lligat òbviament al deure que ha de tenir el personal assistencial de conèixer, ara i aquí, les dues llengües oficials de la nostra Comunitat. He de citar Dürrenmatt? En el discurs que pronuncià, el Conseller de Sanitat féu una referència ferma i decidida a la propera Facultat de Medicina. Quina il·lusió li hauria fet sentir-ho a n'Antoni Obrador! Serà una mesura congruent amb els principis abans esmentats: el nostre petit país tampoc no pot ser discriminat pel que fa a la formació dels metges.

En acabar, i mentres bevíem una copa de cava, algú em digué que hi ha una comissió d'experts que discuteix quin és el nom que s'haurà de posar al nou hospital universitari que vendrà a substituir l'actual. Que quina era la meva opinió? Jo li vaig dir que ho tenia clar: "Son Dureta". Em replicà que Son Dureta era un topònim que no correspondria a la realitat. Vaig intentar explicar-li que Son Dureta serà per a "nosaltres" el topònim que donarà nom -una metonímia?- a aquell esperit al qual s'acabava de retre tan just homenatge. Un esperit que no estic segur d'haver donat a conèixer amb les meves, segurament maldestres, paraules.