Entre tantes d'hores vils, la darrera setmana ens ha dut algunes fites polítiques importants, probablement decisives, almanco tan decisives i de la mateixa transcendència que es pot deduir d'aquelles fogoses declaracions dels amants moderns quan es juren amor etern, si més no durant les properes dues setmanes. L'eternitat sempre està en perill davant del múscul peremptori de la política de les coses. Miquel Àngel Riera ja ho va dir en un dels seus versos més afortunats: "T'estim, però me'n fot", on tots els termes de l'equació poètica poden ésser interpretats al gust del receptor, sense que probablement gairebé ningú l'encerti. Qui és aquell que enuncia l'oració? Qui o què estima el narrador? Per què la preocupació i la distància (o l'escepticisme, o la joia, o la ràbia quasi adversativa) d'aquell "però"? Tan sols aquest impertinent, càustic, banal, modern, "me'n fot", té tota l'aparença de ser definitiu, o la tendria d'una manera rampant i clara si no vengués embolicat en la paradoxa i en la contradicció de tot el vers.

Certament Nadal, el Nadal desproveït de passaport, no el nostre gran Rimbaud del tennis, no hauria estat capaç de produir un vers com aquest. Perdonin per l'obvietat. Però si qualcú dels seus incondicionals de l'agrupació de Palma d'UM, li hagués suggerit que citàs aquest vers de Miquel Àngel Riera -una hipòtesi dura, indemostrable i casuística, per la simple i clara raó que probablement cap dels seus seguidors, ni cap dels seus futuribles, com ara el senyor Bauzà, el senyor Rodríguez o el senyor Delgado, sap llegir cap altra cosa que factures i rebuts, contractes i requisitòries judicials, sempre i quan estiguin escrits en castellà-, si qualcú, dic, li hagués suggerit això i el senyor Nadal, assessorat per la cunyada de Jiménez LosSantos en coma etílic, hi hagués finalment accedit, com hauríem d'haver interpretat la cosa?

Què o qui estima el senyor Nadal? Un ovni, un avió, Superman? UM? Maria Antònia Munar? El nostre petit, desgraciat país? Una Piper? Un Messerschmitt 109? Amb tota seguretat no el senyor Melià, afortunadament per a ell i per al país, i sobretot per a les esperances del país, que finalment sembla podria comptar amb una UM reconstruïda, nacionalista i decent. No estic tan segur que, obscurament, no es referís al senyor Grosske, però això és una idea que va astorar el meu psiquiatre quan la hi vaig comunicar, i el vaig deixar tan preocupat i perplex que sé cert que està preparant una ponència al respecte per al pròxim congrés de psiquiatria d'Ascó, a què ha estat convidat. Què significa "però" per al senyor Nadal? I, finalment, de què se'n fot l'intrèpid aviador? Ho deix a les seves mans, estimats lectors, perquè això és evident que és matèria poètica. Gran poesia.