És publicada la Llei d'unitat sindical, segons la qual només tendran legalment personalitat les organitzacions de treballadors adherides a "Falange Española Tradicionalista y de las JONS". Per altra banda, la Presidència del Govern constitueix a cada província una comissió que es diu "examen de penes" per tal de reconèixer, en una relació, les normes i principals modalitats dels delictes de rebel·lió contra "el Movimiento Nacional Salvador de España". En aquells moments, hi ha 270.719 presoners de guerra que esperen un incert destí en els camps de concentració. Mentrestant, l'ambaixador d'Alemanya, Von Stoher, imposa a diferents militars espanyols les condicions que Adolf Hitler els ha concedit a proposta del Comandant de la "Legión Cóndor" alemanya que lluità en la guerra civil espanyola. Mentrestant, en la França ocupada i col·laboracionista amb els nazis, el tribunal correccional d'Avesnes, a Lilla, reclama la presència del doctor Negrín, a Àlvarez del Vayo i a la seva dona, acusats d'haver entrat a França sense el corresponent visat.

Es tracta que sien detinguts, empresonats i traspassats a les autoritats franquistes. Però els acusats no compareixen al judici. Tot es mou molt ràpidament. Era reoberta la Borsa de Comerç, l'Ateneu de Madrid (que es convertiria en la seu dels estudis nacionalsindicalistes), les escoles públiques (després d'una llarga depuració de mestres republicans), els col·legis i els instituts d'ensenyament... "L'escola, més que cap altre edifici del poble, denunciava el pas de la guerra (Dolores Medio, Diario de una maestra, 1984). El seu aspecte no podia ser més desolador: els vidres tancats, brutes les parets, el sostre tacat de fum, les goteres, el trespol cobert de merda d'animals... Presó, caserna, cuina, estable... això ha estat l'escola. La casa de la mestra no ha tingut millor sort. Els infants també acusen el pas dels dos exèrcits en els seus vestits negres, fets de robes usades, algunes tan velles que en temps de pau no les recolliria un mendicant si les troàs tirades en el camí.

La moneda amb la qual fins ara havien cobrat els pagesos la venda dels productes de la seva terra, no té ja gens de valor i fins que no sigui aplegada una possible nova collita no hi haurà cap cèntim en el poble. Amb tot i això, aquesta misèria física, aquesta misèria material, no té‚ per a l'Irene Gal, la importància del problema anímic que se li planteja. Guerra civil, germans contra germans, el major assot que Déu pot enviar a un poble... En els bancs de l'escola hi han de trobar seient els fills dels caiguts en els dos fronts, els fills dels qui lluiten en els dos fronts, els fills dels afusellats en els dos bàndols. Per a cada al·lot son pare és un heroi. La seva causa, la bona causa. El seu dolor, just... Certament, no és fàcil la tasca d'Irene Gal. Convèncer sense vèncer, sens fer mal als sentiments de ningú...