La revolució dels competents

És ben curiós que, en un país on hi ha més de quatre milions d'aturats, sembla que falti gent a l'hora de fer feina. Potser simplement és un fet subjectiu, una observació parcial i meva, però no acabo d'entendre per què, amb tants milions d'aturats, teòricament buscant feina i no trobant-ne -ells mateixos ho expliquen-, s'ha de fer mitja hora de cua per fer una simple gestió bancària, per exemple. Aquesta impressió s'accentua dramàticament si hom té la desgràcia d'haver de tractar amb professionals: ningú no respon, silenci total, ineficàcia. ¿Vostè desitja que li vinguin a prendre mides per unes cortines? ¿Per uns prestatges? ¿Que li vinguin a arreglar una canonada, un vidre trencat, una rajola? Molt bé: entri en una botiga o taller i li diran que sí, que vénen, li agafaran l'adreça i li donaran dia i hora i una targeta molt ben impresa, perfumada.

Però, ai! Desesperi's: passaran setmanes i infinites trucades abans que algú es presenti a fer la feina encarregada, potser mesos fins al moment de veure penjades les seves cortines, el moble muntat o que li facin lliurament a domicili del que desitjava (un piano de cua, un rellotge de carilló, una banyera d'hidromassatge...). El desencís és total, majúscul. No hi ha res a fer. Ningú no compleix un termini, respecta un pressupost ni és fidel a la paraula donada. Un desori, negligència i matusseria. Professionals: ¿on sou? Què hi farem... I això sense entrar a avaluar la categoria de la feina feta, la qual a vegades fa plorar els àngels més incompetents: tot es desmunta, cau, s'esllavissa o tremola. Per no parlar de les feines encarregades a empreses gegantines: de telefonia, aigua, gas o electricitat.

Tot és el mateix: passar la maroma amb parauletes ensucrades, incomplir, cobrar i bona nit si et colgues. Què hi farem... S'ha de tenir molta paciència. Aquest és el nostre país. Com dic, no hi ha opinió: enumero la realitat més sòrdida, més atribolada. Repeteixo que tot això són les meves impressions, totalment meves, és a dir, relatives i parcials -subjectives, doncs-, però les ganes de fer una extrapolació a tot el món professional són més que imperioses. ¿Hi ha ningú que vulgui treballar? ¿Hi ha ningú que en sàpiga? ¿Hi ha algú disposat a complir un termini, a fer una feineta amb sapiència i alegria?

El fet és aquest: sembla que ningú no vulgui rodar ni batre. ¿Que potser tenen por de no cobrar? Però malament si pagueu per endavant: el risc de tastar l'incompliment persisteix: músic pagat, etc. L'experiència m'ho demostra. I tot això en un país on els aturats es compten per milions, i la cosa no té cap caire de millora en l'horitzó a curt termini. És clar que els senyors que haurien de donar una mica d'embranzida a la moviola, els polítics, demostren la mateixa manca d'inventiva i d'empenta que la resta del país, tots adormits en el marasme més gandul i més imbècil. La veritat és que hi ha una revolució pendent, i és proletària, com deia el barbut economista prussià. Els treballadors capacitats i complidors han de revoltar-se, imposar la fèrria dictadura dels competents. Tanmateix, etc., etc.