Enguany no hem vist els cels nets, intensament blaus, de gener. Hem tingut una atmosfera tèrbola, d'un blanc brut, humil com els llençols de les pensions de mala estofa. En un contenidor han aparegut cartes i documents de Gabriel Alomar. Ho coment a un amic, i ell em diu que va localitzar, també en un contenidor, correspondència de Borges. Un altre, d'amic, va trobar-hi un bloc de notes de Pere d'Alcàntara Peña. Jo els record que un expolític va descobrir-hi un escriptor. I quan dic un escriptor, vull dir un escriptor sencer, encara que amb actitud desairosa, cap per avall, cames per amunt. Era en el carrer del Sindicat, passada la mitjanit. L'hi havien llençat una colla de brètols amb els quals havia tingut paraules, i no se'n sabia sortir. Dit això, ens fem a la idea que hi podem trobar qualsevol cosa, en els contenidors. Des d'una entrada d'òpera fins a un elefant que s'ha escapat del circ, i l'escombraire municipal troba que fa nosa enmig del carrer.

Ho dic, sobretot, pensant en l'escriptor de carn i os. Els escriptors no es llancen habitualment a les escombraries. No se'ls llegeix, és cert. Però ornen el país més que un ram de flors de plàstic el salonet d'un meublée, de manera que se'ls envia pel món a recitar Blai Bonet o Joan Alcover i en tornen més inflats que una carabassera. En els contenidors s'hi troba la paperassa d'escriptors rellevants que ben igual filosofen entorn del bé i del mal. Res que calgui ésser llegit o memoritzat. Seguint valoracions actuals, és evident. Qui vol amarar-se de llenguatge d'altura connecta IB3 i en cinc minuts n'està assaciat. D'altra banda, hi ha paraules, frases, que haurien d'anar directament al femer i no hi van.

Per insubstancials. Perquè sonen més malament que una rima coixa. Les paraules d'alguns militants assenyalats del Partit Popular han fet joc amb el color gris de l'atmosfera d'aquests dies. Jaume Font ha afirmat que l'Últim Jinete d'Alcalá (Carlitos Delgado en el deneí) és un element imprescindible per a configurar el nou projecte conservador, perquè el partit ha de mostrar voluntat integradora, etcètera, etcètera. Fum. Foc d'encenalls. L'oli no lliga amb l'aigua, i tot i que darrerament Font s'ha escorat cap a la dreta més que Dani Alves, no pot compartir taula amb Delgado. És una qüestió d'ètica. I d'estètica. I de química. Igualment, Pere Rotger s'ha passat de set cases afirmant que en temes globals ha de valorar positivament la gestió de govern de Jaume Matas. No s'adona, Rotger, que hi ha temes que envisquen, els agafis com els agafis.

Tanmateix, hi ha paraules que són com els albats, perquè neixen mortes abans d'arribar a la raó. Les de Font i les de Rotger, per exemple. Res a veure amb les deixes d'Alomar, de Borges o d'Alcàntara Peña. Aquestes mai no haurien d'haver acabat en un contenidor. Però actualment tot ve capgirat. El pensament és a les escombraries. Però no cal fer-ne un gra massa. Llegeixo que els escrits de Margalida Comas (una lluerna de coneixements) varen ésser cremats públicament a la plaça de Pollença l'estiu del trenta-sis. Qui no es consola és perquè no vol. Hi ha hagut temps pitjors.