A la retòrica de la lluita per la supervivència de les llengües amenaçades, hi podem afegir una imatge de Matilda Cohen-Sarano, especialista de ladino, qui, en contemplar la possibilitat que aquesta llengua desaparegui, diu que morirà de dreta. Ella hauria contribuït a aquesta dignitat amb moltes publicacions, la darrera de les quals és un diccionari ladino-hebreu amb 52.000 entrades. Si és una qüestió de diccionaris, el català es pot morir en pau: cap llengua morta no hauria traspassat amb aital dignitat. La imatge de Cohen-Sarano fou citada per Yasmine Levy, una cantant israeliana, nascuda a Jerusalem fa trenta-quatre anys, de qui acaba d'aparèixer el disc Sentir, que presentarà en el decurs d'una gira per França. Ella està segura que la seva estimada llengua haurà desaparegut d'aquí a cinquanta anys i, per aquesta raó, treballar-hi, cantar-hi, esdevé per a ella un acte sagrat.

Una primera qüestió: el ladino és una llengua o un dialecte? Elias Canetti, per a qui fou la parla materna -imprescindible! el seu llibre La llengua salvada-, s'hi refereix com a llengua, i així figura en algunes instàncies acadèmiques. La GEC, però, la redueix a dialecte (el judeocastellà). L'aforisme atribuït a l'especialista en jiddisch Max Weinreich -"Una llengua és un dialecte amb un exèrcit"- tampoc no ens ho acaba d'aclarir, tota vegada que no sembla que l'Estat d'Israel tengui gaire interès a defensar, amb l'eficàcia expeditiva que catacteritza el seu exèrcit, la supervivència plena del ladino.

Llengua o dialecte, seria una d'aquestes parles que els jueus han duit amb ells en les seves diàspores, i que han puntejat el mapa sociolingüístic en els indrets més insospitats (el mateix Canetti és fill d'una família sefardita que, com se sap, havia recalat a Russe, a la vora del Danubi que marca la frontera entre Bulgària i Romania). Són llengües nòmades a les quals es van adherint veus dels pobles on sojornen, però que conserven la puresa original i la força dels trets irrenunciables de la pròpia identitat. Yasmine Levy, segura, com ja hem dit, de la desaparició del ladino o judeocastellà, vaticina que la música és el lloc on es conservarà, morta, en el futur, la seva parla. Per això canta. El futur de les persones és la pols, el d'una llengua pot ser la música. És un bell destí per a les paraules mortes, ser conservades en cançons, en la veu de dones com Yasmine.

Ja estam que no ha de ser el destí de la nostra llengua, però pensa que, si s'estravenia que el país i la sort, com diu Raimon, aconseguissin esborrar-la de la vida, servar-ne memòria en la música seria una sortida més digna que no la dels indis atsur (així ho conta Tolstoj), per als quals, un cop desapareguts per una de les variades formes de genocidi, s'interessaren els científics: i reberen aquesta resposta: "Tots els atsur són morts, però aquí hi ha un papagai que sap algunes paraules de la seva llengua".