No vagi per dit

Avís als navegants: S'ha de tenir en compte que els estatuts del partit deixen clar que qualsevol militant pot reclamar un congrés si aconsegueix l'aval del 25% dels afiliats.

Em dol en l'ànima que el meu partit enlloc de sumar resti. En aquests moments hauríem de voler ser els aglutinadors d'el pal de paller, (ja sé que és una expressió molt gastada). Vull deixar constància que el què ha passat no m'agrada (traïcions, mentides,…) Suposo que puc. Algú veurà UM com un orgue de gats. Jo sempre l'he vist com un cos capaç d'acollir la diversitat. Com el mateix país. Amb nexes comuns, amb sensibilitats diferents. Amb uns objectius que vagin més enllà que un simple objectiu utòpic. Jo vull la utopia per avui, no per demà. Potser arribarà demà, però vull treballar per fer-la possible avui. Això dibuixa un partit complexe, difícil de gestionar. Potser sí. I què? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Els humans ho volem controlar tot. Potser d'aquí ens vénen molts dels nostres mals. Qui vulgui organitzacions simples, jeràrquiques, monolítiques potser les hauria de buscar en un altre lloc. Ara cal rejuntar les ferides i l'esperança, és un Congrés extraordinari. UM a de buscar una transversalitat que permeti sumar, que ens ultrapassi a nosaltres mateixos. Però crec que aquest objectiu no és criticable. Em dol el que passa al meu partit. Per molt que m'ho miro no sóc capaç de veure les virtuts d'aital cohesió. Acabo. Em dol en l'ànima tot el que ens està passant. No sóc capaç d'entreveure ara les conseqüències de tot plegat. No crec que tot s'hagi acabat. Jo vull una UM que serveixi múltiples objectius. Uns d'immediats, altres a mig termini. On governar sigui un objectiu per alguna cosa, no en si mateix. On donar-nos la confiança sigui perquè volem fer una sèrie de coses que altres no volen fer. Si a cada bogada perdem un llençol, no hi arribarem mai. Em dol en l'ànima i l'ànima se sent esgotada. Ferida. Però no vençuda. Sóc d'UM perquè vull, treballant colze amb colze amb uns companys i companyes, amics i amigues, ferms, amb els que compartim moltes coses, molts anhels, principalment a Palma. Però l'ànima, la meva, està de dol.

Per molt fredes que siguin les relacions esperem que al final imperarà la lògica i la coherència i hi haurà pacte de tota l'esquerra nacional. Del contrari que qui hagi tancat les portes (PSM) faci del seu pa sopes però que no culpi Esquerra de no poder pactar.