Boris Karloff, el més famós "monstre" de la pantalla, va tenir, com tots aquells que tenen vocació d'actors i van a Hollywood, uns començaments força difícils. Dins un món on ningú no regala res, el món de l'espectacle, i especialment el del cinema, ofereix en proporció directa el volum del fracàs segons el grau de l'ambició.

Boris Karloff (1887-1969) hagué de passar per aquesta mena de tràngols abans d'aconseguir els seus primers èxits en les que aquí dèiem "pel·lícules de por". "Vaig haver de prendre una decisió: seguir d'extra per a sempre o convertir-me en un actor de repartiment per cent cinquanta dòlars a la setmana. Amb la primera opció, no em mancaria treball cap dia de l'any. Amb la segona, únicament treballaria un parell de vegades a l'any. Vaig triar la segona, ja que en cas contrari seria mort per al cinema". Això significava haver de fer altres feines en les hores baixes.

Vigilant de construcció als afores de Los Angeles. Carregar i descarregar sacs de ciment. O conduir un camió, una experiència que posà a prova els seus nervis... "Jo no havia conduït mai quelcom amb rodes, però vaig dir que sí a l'instant. Tampoc no era tan difícil. Curtis me n'ensenyà al llarg de tota una jornada de diumenge i dilluns jo ja estava en ruta. La llàstima era que el camió no trigaria a anar al lloc on havia de ser convertit en ferralla. Dos cilindres i sempre la mateixa impressió que s'havia de trencar per la meitat. Em defensava prou bé, però quan vaig haver d'entrar a la ciutat, tot veient el tràfec de l'avinguda Slauson, vaig sentir pànic, més pànic que qualsevol dels meus espectadors pugui experimentar amb els meus films de por...".

Ell ja havia interpretat a Anglaterra primers papers en obres de Shakespeare. I la feina li produïa a Hollywood, traginant ciment, vint centaus l'hora dins horaris esgotadors. Però la paciència és virtut i li tocava esperar. Un dia trucà el telèfon. Li oferien un paper de malfactor a una pel·lícula d'Anita Steward. Ho brodà. N'hi oferiren més, un cop l'hagueren encasellat en el paper de maligne, i així anà aconseguint doblers fins que li donaren el contracte estel, el que havia d'interpretar com a centre de l'argument: Frankestein. Lon Chaney li havia dit: "El secret de l'èxit, aquí a Hollywood resideix en ésser diferent dels altres.

Trobar quelcom on ningú altre hi pugui accedir. Una cosa especial, intransferible. Hollywood és ple d'actors competents. El que el cinema necessita és talent individual". I això és el que Karloff posà en pràctica. Quan el fitxà Howard Winchester Hawks, la seva sort estava decidida. Passats els anys, aquest diria: "Boris fou un dels més grans actors en el negoci del cinema.

Els actors solen esser graciosos (sobretot es fan els graciosos), presumits, i mai no s'obliden de dir-me quin és el seu millor costat per tal que la càmera no s'ho perdi. Boris era d'una raça diferent. Tenia autocontrol, dominava la situació, mai no parlava d'ell mateix, era un home encisador i sempre se sabia el seu diàleg... Adquirí un rostre propi en el cinema. Una cara, no una caricatura. I jo sempre dic que si un actor té una cara és impossible caricaturitzar-lo...