Haureu observat que, en plena crisi, quasi no se senten les veus de les víctimes. Els sindicats fan un cert ús del cada dia més esquifit territori de la reivindicació i de la lluita obrera, però hi ha alguna cosa que n'allunya les jerarquies en la percepció popular. La imatge dels líders sindicals i dels polítics presumptament d'esquerres s'ha erosionat al contacte reiterat, ritualitzat, amb banquers i cúpules empresarials. El concert i la negociació han afeblit, sempre en la percepció popular, el cabal energètic que hom creia destinat a defensar seriosament els interessos de la classe obrera. Fins i tot la terminologia ha patit avaries greus: parlar de classe obrera, o d'oprimits i d'opressors, és considerat propi de persones ancorades en un passat ja superat per les noves eines de l'entesa.
I s'ha aconseguit que, de les víctimes, en parlin la classe política i els comandaments sindicals, alhora que hom deixava les pròpies víctimes sense paraula. Adesiara una manifestació, generalment poc nodrida, guanya una línia a la crònica del dia, però poca cosa més. Hom parla de crear llocs de treball com si fos una qüestió que es pogués resoldre sense tocar el sistema. Els llocs de treball sembla que haurien de sorgir del taller d'uns dissenyadors contractats pels governs dels països avançats. Ha desaparegut del mapa la reivindicació del repartiment del treball: per treballar menys i viure millor. Ara fa riure. Les classes treballadores, mentrestant, han de patir l'atur i comprendre i agrair els esforços -quin cinisme- dels governs per proveir la banca de l'assistència social. De la seva resignació silenciosa depèn l'èxit o el fracàs d'aquests esforços.
Resignació? Podríem fins i tot parlar de por. En un estat general de desesperança, la por juga a favor dels poderosos, que d'aquesta manera imposen el seu ritme a la "creació" de treball, subsidiària de la "creació" de riquesa: com si tot plegat depengués, no de l'acció de les persones, sinó d'una meteorologia mística dictada per la fatalitat. Així, uns pocs tenen segrestada la resta de la societat, i amb comptagotes hi deixen caure el just perquè el sistema no s'esbuqui per la base. En el discurs de Rodríguez Zapatero, en el plenari del Parlament europeu, no hi trobareu cap al·lusió a la necessitat de reformar un sistema que periòdicament ens aboca a la crisi, amb el seu llegat de misèria per a la immensa majoria de la població i de guany per als poderosos.
La dreta voldria retocar-lo, el sistema, per augmentar la maniobrabilitat dels poders econòmics, pressuposant-los una solidaritat escrupolosa i una esplèndida consciència social de l'empresa. Més enllà d'aquest horitzó misèrrim, lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. Res no els fa variar aquest punt de vista, ni tan sols la bel·licosa altivesa d'una CEOE que manté a la presidència un empresari que encaixa en la imatge més dura, insolidària i asocial del sistema. Mantenir-se en l'oprobi és, sobretot en temps de crisi, un signe de poder.
El sistema, inexpugnable
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
COMENTARIS
Pàgina 1 de 1
En temps d'en Franco hi havia el sindicat vertical, que representava els patrons, com hem d'anomenar el d'ara, que sembla que representa el govern?
Certament sorprèn que els Sr. Zapatero es preocupi tant pel inmigrants que no deixen empadronar a Vic per demostrar davant el mon els seus valors socials, quan una crida com aquesta pot arruïnar el sistema social del que el mateix Zapatero en presumeix. El mon ideal del Zapatero hauria de ser l'exportació del seu model social, no la importació d'aquells que emigren del seu país per pura necessitat per incorporar-los a un sistema insostenible i abocar el propi model a una mort anunciada.
Ben cert és això que diu, Sr. Frontera. Els sindicats s'han ensenyorit molt, han perdut el nord, l'esperit de lluita, i sembla que els seus màxims esforços estan encaminats a fer veure als treballadors que no es pot fer més. A mi em tenen astorat.
Tenim una esquerra sindical i política que no es pot reconéixer com a tal en el mirall i llevat dels sindicats minoritaris de l'esquerra, han perdut la dignitat. Actualment els dirigents d'això que es diu esquerra i no ho és , no defensen altra cosa que la seva menjadora i els seus privilegis.
Pàgina 1 de 1