Haureu observat que, en plena crisi, quasi no se senten les veus de les víctimes. Els sindicats fan un cert ús del cada dia més esquifit territori de la reivindicació i de la lluita obrera, però hi ha alguna cosa que n'allunya les jerarquies en la percepció popular. La imatge dels líders sindicals i dels polítics presumptament d'esquerres s'ha erosionat al contacte reiterat, ritualitzat, amb banquers i cúpules empresarials. El concert i la negociació han afeblit, sempre en la percepció popular, el cabal energètic que hom creia destinat a defensar seriosament els interessos de la classe obrera. Fins i tot la terminologia ha patit avaries greus: parlar de classe obrera, o d'oprimits i d'opressors, és considerat propi de persones ancorades en un passat ja superat per les noves eines de l'entesa.

I s'ha aconseguit que, de les víctimes, en parlin la classe política i els comandaments sindicals, alhora que hom deixava les pròpies víctimes sense paraula. Adesiara una manifestació, generalment poc nodrida, guanya una línia a la crònica del dia, però poca cosa més. Hom parla de crear llocs de treball com si fos una qüestió que es pogués resoldre sense tocar el sistema. Els llocs de treball sembla que haurien de sorgir del taller d'uns dissenyadors contractats pels governs dels països avançats. Ha desaparegut del mapa la reivindicació del repartiment del treball: per treballar menys i viure millor. Ara fa riure. Les classes treballadores, mentrestant, han de patir l'atur i comprendre i agrair els esforços -quin cinisme- dels governs per proveir la banca de l'assistència social. De la seva resignació silenciosa depèn l'èxit o el fracàs d'aquests esforços.

Resignació? Podríem fins i tot parlar de por. En un estat general de desesperança, la por juga a favor dels poderosos, que d'aquesta manera imposen el seu ritme a la "creació" de treball, subsidiària de la "creació" de riquesa: com si tot plegat depengués, no de l'acció de les persones, sinó d'una meteorologia mística dictada per la fatalitat. Així, uns pocs tenen segrestada la resta de la societat, i amb comptagotes hi deixen caure el just perquè el sistema no s'esbuqui per la base. En el discurs de Rodríguez Zapatero, en el plenari del Parlament europeu, no hi trobareu cap al·lusió a la necessitat de reformar un sistema que periòdicament ens aboca a la crisi, amb el seu llegat de misèria per a la immensa majoria de la població i de guany per als poderosos.

La dreta voldria retocar-lo, el sistema, per augmentar la maniobrabilitat dels poders econòmics, pressuposant-los una solidaritat escrupolosa i una esplèndida consciència social de l'empresa. Més enllà d'aquest horitzó misèrrim, lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. Res no els fa variar aquest punt de vista, ni tan sols la bel·licosa altivesa d'una CEOE que manté a la presidència un empresari que encaixa en la imatge més dura, insolidària i asocial del sistema. Mantenir-se en l'oprobi és, sobretot en temps de crisi, un signe de poder.