"Com de feliç m'han fet les teves darreres cartes! Les de la Nit de Nadal! M'agradaria anomenar-te amb tots els adjectius entranyables i no puc trobar paraula més adorable que la simple paraula ESTIMADA, però hi ha una forma particular de dir-la. Estimada meva, en aquest moment he plorat de goig en pensar que eres meva i de vegades em deman si sóc digne de tu. Qualsevol pensaria que ni el cervell ni el cor de cap home no podria suportar totes aquestes coses al mateix temps. D'on vénen aquests milers de pensaments, desitjos, penes, alegries i esperances? Dia rere dira la processó continua. Que estava jo d'alegre ahir i abans-d'ahir! Des de les teves cartes resplendeix un esperit tan noble, tal fe, tal abundància d'amor! Què no faria jo pel teu amor, Clara meva? Els cavallers d'antany ho tenien més fàcil; podien travessar el foc o matar dracs per tal de guanyar-se les seves dames, però els d'avui ens hem de conformar amb mètodes més prosaics, com fumar menys cigarretes i coses semblants.

Al cap i a la fi, cavallers o no cavallers podem estimar. Són els temps allò que canvien i no el cor dels homes. Imagina't com la teva carta m'ha fet reviure i m'ha donat força. Ets esplèndida i tenc molt més motius per sentir-me més orgullós de tu que no tu de mi. He après a llegir els teus desitjos en el teu rostre. I així pensaràs, encara que no ho diguis, que el teu Robert és una bona persona, que és completament teu i que t'estima més del que les paraules puguin expressar. I veritablement tindràs raons per pensar això en un feliç futur. Encara em sembla veure el barret que portaves la nit passada. Encara puc sentir com deies el meu nom. I encara et puc veure amb altres vestits inoblidables. Com aquella vegada que duies un vestit negre i anaves al teatre amb Emilia List, durant la nostra separació. Caminaves pel Thomassgachen amb una ombrel·la oberta i aleshores em vares evitar amb desesperació...".

Escrivia això Robert Schumann (1810-1856) i envià, molt enamorat, la carta a Clara Wieck. El pare de l'al·lota s'oposava al casament de la seva filla amb un músic i la parella hagué de fer el cap viu i recórrer a accions legals per aconseguir els seus propòsits. Un cop casats, es mantingueren fidels l'un a l'altra tota la vida i tingueren com a fruit de tan apassionada relació vuit fills. Clara es va convertir també en la seva companya musical i l'ajudà en la tasca de composició i interpretació al piano. Schumann va escriure en els seus començaments obres per a piano de caràcter espontani, poètic i líric. Després del seu matrimoni es consagrà al lied i a partir del 1841 amplià els horitzons i escriví música per a orquestra i música de cambra, és a dir, concerts per a violí i piano.