Aquestes vesprades d'hivern que tot Mallorca crema, en forma de foguerons amenitzats amb cançons i música, és el moment de fecundar l'ànima del país i de sembrar idees. L'hivern és, indubtablement, l'estació més màgica i més simbòlica de la roda del temps, precisament perquè ens ajuda a recobrar el sentit de la mort aparent i ens posa davant, de forma simbòlica, les dificultats i la destrucció que provoca el mal temps. Enguany, per afegitó, l'hivern ha vingut acompanyat de fred, neu, ventades i pluja.
Foravila està embassat arreu arreu i la humitat ho penetra absolutament tot, físicament i virtualment. Cada any quan arriben aquests dies hom recorda que venim d'un temps de glosadors, un temps interpretat per la cultura popular, un ahir que tenia la seva veu i els seus taumaturgs. El pagès, amb els seus animals de companyia, i Sant Antoni s'associaven com una societat de socors mutus i formaven una societat de resistència per superar aquella mesada de fred.
El pagès no estimava el bestiar, però el respectava profundament perquè el necessitava, de la mateixa manera que sabia que Sant Antoni no era un sant miracler però podia ser un bon mediador davant les altes instàncies sobrenaturals que tenien cura de la mare terra i de tot allò creat. La commemoració de Sant Honorat (el 16 de gener), Sant Antoni (dia 17) i Sant Sebastià (el darrer, dia 20 del mateix mes) ens recorda problemàtiques i solucions semblants, per a ambients distints i provinents de diverses èpoques, amb la diferència que el darrer està relacionat actualment amb el món urbà.
L'associació d'idees entre la terra, la sembra, l'hivern i el cicle natural amb la divinitat segurament la trobaríem en la història de les religions naturals que apareixen magníficament tractades en l'obra de Mircea Eliade. El cristianisme, seguint el perfil de les religions modernes i universals, tingué el do de neutralitzar aquestes versions religioses arcaiques, fetes a mida de la condició i l'economia humanes.
De fet, les icones religioses d'aquesta integració i d'aquesta reinterpretació estan formades per una constel·lació de sants i santes que constituïren les esglésies dels primers segles del cristianisme, entre els quals ha excel·lit la figura de Sant Antoni Abat, les virtuts del qual formen part de l'arquitectura popular de la pagesia mediterrània occidental i oriental. Allò més interessant de la celebració d'aquests dies ja no és el seu vessant arqueològic i apergaminat, sinó la capacitat d'actualitzar-ne el sentit i sintonitzar amb els símbols i les perspectives mentals de la ciutadania nostrada, d'arrels pageses i de fullam urbanita. Ens referim a generacions que pugen arrelades a la terra però que mentalment sembla que només estan preparades per recepcionar llegendes urbanes i formes estàndards o globals d'entendre i d'observació de la realitat.
Hom tampoc no pot confiar en miracles, sobretot no és tan il·lús d'esperar que l'èxit del futur es fonamenti en el retorn nostàlgic del passat. Òbviament no desitjam això, però sí no perdre de vista els símbols i les fites que ens indiquen les rutes invisibles sobre les quals s'ha construït el pis que ens permet viure intensament el present.
