Rosa Díez ha titllat Montilla de batasuno pel fet d'haver sol·licitat el suport d'algunes entitats catalanes en defensa de l'Estatut. No cal dir que n'ha fet un gra massa. Però Díez ha estat en la línia que li és habitual, d'anunciar huracans on fa oratjol. A tot estirar, Montilla amenaça Espanya amb un ventet suau que, en cap cas, no despentinaria el tupè de joventut de Burt Lancaster. Fet i fet, Montilla ha contribuït decididament a diluir Catalunya en el conjunt de les disset autonomies i a convertir la Generalitat en una mena de diputació provincial. Madrid l'hauria de recompensar com sap. Amb un títol nobiliari o una plaça de funcionari del nivell màxim. Tanmateix, en lloc de tirar-li floretes a tota hora (que se les ha guanyades, l'home!), n'hi ha prou que protesti tímidament del tracte injust que rep Catalunya perquè bordin els cans. Mentrestant, l'Estatut continua segrestat en el Tribunal Constitucional. Montilla ja desconfia de la decisió de ses Senyories.

Zapatero, en canvi, els renova la confiança. Poques veus cauen en el compte que únicament en les dictadures la llei està per sobre de la veu popular. I l'Estatut havia estat aprovat en el Parlament de Catalunya, que n'és l'òrgan màxim de representativitat. Evidentment el TC no té categoria moral per a rectificar-ne una sola ratlla, per bé que actuï a l'empara de les atribucions que li concedeix la Constitució. Que ho fa...? I tant! I abans se l'havia zepillao er Arfonzo, un dels representants més conspicus de la dreta del puny estret. Tanmateix potser encara quedi text, perquè Tito Boadella o Pérez Reverte en suprimeixin un paràgraf. Tot és possible. Les victòries esportives han donat un coratge que no és de dir a l'espanyolisme de formigó armat. El del Pepé i d'UPyD; el de Bono i er Arfonzo; el de Sor Pepiño Blanco que ara, a més a més, amb l'assumpte dels aeroports se'ns ha revelat graciós: "Nunca hablé de gestión autonómica, sino autónoma".

De mica en mica, el PSOE ha abdicat del projecte federalista fins al punt que Espanya no té gaire coses a dir-se amb la resta de nacions de l'Estat. Tot, per tant, apunta cap a una lectura pessimista del 2010. Per les coses que passen aquí i les que passen més enllà. El llegat Centelles dipositat a Salamanca o la gestió de l'aeroport del Prat, que continuarà depenent de Madrid; l'aplicació del trilingüisme a Galícia; la supressió, a les Illes Balears, dels canals de televisió de les altres terres catalanes, amb l'excepció de TV3... I a Euskadi les coses van com van. Ben segur que amb els López i els Munilla es desmantella l'estructura de país que s'havia reconstruït amb esforç i dol de la mort de Franco ençà. Potser afrontem una regressió semblant a la del 23-F. Però amb un agreujant que pesa més que una llosa. Els ciutadans, sigui quin sigui el seu pelatge, han canviat la percepció del model autonòmic. Uns no hi creuen ni hi han cregut mai perquè procedeixen del franquisme. Els altres no n'esperen res perquè saben que amb aquesta fórmula no poden ésser ciutadans lliures en un país lliure.