Un país es construeix a poc a poc, amb el bon govern, però també amb la generositat dels seus habitants. Fa poc, un músic català instal·lat a Nova York em feia notar que les grans orquestres nord-americanes no són de titularitat pública, són fruit de la iniciativa privada, que es materialitza de moltes maneres -per exemple, vostè, senyora, que gaudeix d'una economia tan sòlida, pot patrocinar la cadira del segon violí i/o la de l'arpista.
Sempre posam els EUA com a exemple del sosteniment de la cultura per les aportacions privades i certament la cosa funciona així. La tradició, en tot cas, té l'origen en diferents modalitats d'alleujament fiscal i, sobretot, en la potència d'empreses i magnats. Aquest model no és exportable a països d'economia més feble, on el nombre de mecenes disminueix dràsticament i on, per tant, encara no s'ha conformat la tradició de l'assumpció de responsabilitats socials per part dels més rics.
Al nostre país, el sentiment de pertinença i, per tant, de coresponsabilitat, aflora aquí i allà, adesiara, amb aportacions d'interès desigual, però que, en conjunt, no permeten parlar d'una implicació dels poders econòmics en benefici de la col·lectivitat. Per exemple: la immensa majoria de les fundacions privades illenques depenen totalment o parcial dels eraris públics. Unes altres són concebudes com a artefactes per alleugerir i simplificar -no gaire- la burocràcia de les administracions públiques, però sempre dins els organigrames d'aquestes administracions.
La fundació com a expressió altruista de la iniciativa privada, amb finançament igualment privat, per contribuir al progrés del país és encara una rara avis entre nosaltres. D'algunes fortunes tenim dret a esperar-ne més. De molt poques, n'admiram i agraïm la seva contribució a la cultura del país. Però la immensa majoria de posseïdors de grans fortunes, que n'hi ha, no se senten concernits per les mancances de la seva societat, de manera que eludeixen qualsevol noció de compromís. Un amic sociòleg em deia que les fortunes aixecades aviat i de pressa converteixen els seus beneficiaris en eterns nous rics. Hi deu haver excepcions, però no gaire.
En qualsevol cas, aquest tema d'avui ha eixit de la lectura del diari d'ahir: el poeta i crític literari Bartomeu Fiol ha tengut la generositat de fer donació de la seva biblioteca a l'Ajuntament de Palma, amb un primer lliurament de 1.500 exemplars, que deixaran lloc en els prestatges de ca seva a altres tants volums que, finalment, tendran el mateix destí: posar a disposició dels estudiosos allò que sens dubte és un calidoscopi de respostes -multiplicadores de preguntes- a les inquietuds d'un poeta savi: tant que sap que, malgrat tot, continuarà essent sempre un ignorant. Cert: d'aquesta mena d'ignorants que fan un país més culte. I és un goig poder imaginar la biblioteca del nostre gran escriptor preservada contra els llastimosos atzars que tan sovint dispersen per mercats i llibreries de segona mà allò que, plegat, constitueix un ric patrimoni cultural; però que, disgregat, no passa de ser un cert nombre de curiositats sense cap relació entre elles.
