Dissabte passat vaig veure a la televisió imatges de la darrera pel·lícula de Marc Recha, Petit Indi, i en Jaume Figueras, el crític, que en parlava bé. Vist que la sequera d'oferta de cinema en versió catalana (original o doblada) que darrerament assola les sales comercials de Mallorca és la més forta dels darrers anys, vaig pensar que convenia aprofitar l'ocasió. A la cartellera posava que només la feien a una sala, al Porto Pi Centre, que, per a mi, és una invitació a no anar-hi, tant perquè em cau ben a esquerra mà, com per la sensació depressiva d'aquell entorn, sobretot si, en acabar la pel·lícula, surts per aquell trist corredor exterior. I no dec ser l'únic que no s'entusiasma amb aquestes sales perquè fa temps que són candidates a desaparèixer.

Així i tot, i lamentant que l'escassa oferta de cinema en català no s'hagi pogut desferrar d'aquesta ubicació, vaig decidir anar-hi a les vuit, la primera de les dues úniques sessions que s'oferien. Mentre esperàvem fora de la sala, la darrera de tot, sortiren dues persones de la sessió anterior (una pel·lícula en anglès subtitulada); els únics dos espectadors que degué tenir perquè, quan entràrem, encara passaven els crèdits i no hi quedava ningú.
La nostra sessió comença (som devers catorze espectadors) i apareixen els crèdits inicials; tot normal. El primer diàleg, però, és en castellà. Res, deu ser per donar "realisme" a la pel·lícula... Els noms dels personatges són Arnau, Sergi... Passa una estona més i els diàlegs continuen en castellà; ja comença a semblar que el director ha fet un poc llarg amb tant de "realisme".

A la meva esquerra em demanen si m'he fixat que els actors parlen en català, que el moviment dels llavis es correspon amb l'equivalent català del que sentim en castellà. Efectivament és així. ¿En lloc de passar la versió original, la passen doblada al castellà? Amb l'emergent sensació d'estafa em ve a la memòria que, si bé els indicis inicials em deien que seria en català (el títol, les estrenes anteriors del mateix director, haver vist per televisió fragments en català...), a la cartellera del diari no ho avisava i, a la taquilla, quan vaig demanar les entrades no m'advertiren: "¿Sap que és en català?" (i jo, innocent, ho havia pres com un símptoma de normalitat).

I, asseguts, esperam que sigui un excés de "realisme" del director i que, en un moment o altre, es posaran a parlar en català. Però no, els actors escriuen notes en català, manegen papers escrits en català, mouen els llavis articulant paraules en català... però els sentim en castellà. Els crèdits finals també en català. Una experiència tan trista com la pel·lícula, que és bona, però, com pretén, molt trista. I resulta que aquests dies, la mateixa pel·lícula, s'ha projectat a Hollywood en versió original, juntament amb deu pel·lícules catalanes més, en unes jornades organitzades per l'Acadèmia del Cinema Català.

Conec les dificultats de disposar amb certa regularitat d'oferta de cinema doblat al català i que, el que arribi, s'ofereixi en sales idònies; però és difícilment assumible una escassesa com l'actual o que, fins i tot, hàgim de veure doblat al castellà el cinema original en català. No sé si des del Govern han renunciat a promoure les estrenes de cinema en català o és que els exhibidors s'han tancat en banda i s'hi neguen. Fer sessions de cinema en català (a la fresca o per als escolars) amb pel·lícules estrenades abans en castellà, pot servir de complement, però si no s'hi potencien les estrenes no és el camí -difícil- de la normalitat, sinó que, fins i tot, pot ser contraproduent.