La presència dels difunts (1965)

"Els capvespres de novembre són plàcids, serens i secs. Els arbres, dins la seva nuesa, es mostren coberts de ruixim i les plantes, amb la seva lluentor, es tornen argentades en el si d'una mústia claretat. En els camps, que l'hivern deixa deserts, afloraments granítics llancen viues espurnes blanques. Els vells pagesos diuen que això són els ossos de la terra. En els plecs més profunds del solatge, al sud-oest, on no fa gaire es posava el sol sòlid i vermell, el riu Providence hi reflecteix una llum grisa, minvada. El riu du poc cabal en aquesta època de l'any, contret per la sequera. Reflecteix un cel entelat, com un mirall vell.

Els capvespres de novembre són tan serens, tan definitius... Són capvespres sense boira. Això es pot veure a milles de distància, en qualsevol direcció. Cap a l'est, cap al nord, arriba a les muntanyes prominents, on cada arbre és diferent i definit. No hi ha el més petit vestigi de fum, allà, a les altures, malgrat que abans, durant l'octubre, hi havia maneres dissonants de cendres amuntegades procedents dels incendis forestals dels Smokies. I no hi ha la més petita presència de calitja al llarg de la vall que acull el riu Providence. Tot s'oferereix vigorós i nítid. Només hi és la serena i mústia claredat de sempre..."

Aquest fragment descriptiu del mes en curs pertany a la novel·la, de Shirley Ann Grau, The keepers of the house (Els guardians de la casa), un text que aconseguia el premi Pulitzer de l'any 1965 i que ens tramet un hermós relat familiar que té per centre la natura, les petites observacions, els detalls de cada dia que, normalment, la gent passa per alt o ignora. Editat en aquestes dates fou un autèntic best-seller que significava el retorn a la característica novel·la nord-americana. Vivim dins la natura i no tenim temps d'observar-la, quan ben segur que és un regal per als sentits. Diu Shirley Ann Grau, en un altre fragment: "Hi ha algunes arnes grans que voletegen entorn de la llum del porxo i uns escarabats panxuts girats boca amunt que es retorcen, desemparats, sobre els llistons. M'haig de preguntar com han pogut sobreviure a la gelada. Potser han dipositat les seves cries sota la casa, a la calor d'aquesta o entre els taulons.

Una òliba avança silenciosament més enllà del racó del porxo, evitant la llum... I jo som al porxo de la casa que l'avi del meu rebesavi va construir i, a través de la porta, puc sentir els meus fills, que corren pel vestíbul a la recerca del sopar... Jo també vaig ser nina una vegada en aquesta casa, corrent per les sales, pujant i baixant les escales... I el mateix aquells que em precediren i que s'asseien en aquest porxo i contemplaven els camps, descansant de les fatigues del dia, deixant córrer els seus ulls per les suaus ondulacions del paisatge fins a tobar-hi els boscs obscurs... Ells han mort. Tots. I jo estic copsada, presa, en la teranyina dels seus actes. Es com si les seves vides haguessin teixit una xarxa de fils invisibles dins l'ambient d'aquesta casa..."