"La tempesta grunyia sobre Bordeus des de feia un parell de dies. Ella havia dit que, si plovia, ell l'havia d'esperar a casa del pastisser, al davant del jardí, o a casa de Jaeger, puix que a les sis no hi havia ningú. El quart de sis havia sonat. Robart havia menjat ja sis pastissos i ara se sentia fotut. La pluja queia contra els vidres de la botiga i ell va pensar que, si al cap de cinc minuts més ella no compareixia, hauria de marxar. Tenia els nervis de quan fa mal temps, ho sabia bé, coneixia i desconfiava d'aquesta irritabilitat quasi boja. Com en la seva infància, el front aferrat al vidre, observà el doll minúscul de cada gota sobre la voravia. Es deia que Rose feia tard per causa de la pluja: ella no pensava en res, devia haver oblidat el paraigües, arribaria en llastimós estat... Dirigí els seus ulls cap a les dues al·lotes que l'havien servit puntualment i que xiuxiuejaven rere el mostrador. Provà d'imaginar la impressió que les faria Rosa i va tenir vergonya de la seva vergonya.

S'aixecà, posà una moneda sobre la taula... Aleshores va veure que Rosa s'aturava davant la porta, tancava penosament un ridícul paraigües d'home que li devia haver prestat Chardon... El vent aferrava contra les seves cuixes una falda mullada. Ella entrà, no va saber on col·locar el seu paraigües que gotejava quan una de les al·lotes l'hi va prendre de les mans, i aná a asseure's prop de Robert...". Aquest fragment narratiu forma part de la novel·la de François Mauriac que du per títol Els camins de la mar. Publicada per primer cop tal dia com avui, significaria tot un missatge sobre les voluntats i febleses de la naturalesa humana. S'ha dit que Mauriac era un home sensual avorrit pels problemes del pecat i de la gràcia. La seva prosa reflecteix sovint les angoixes del cristià. Expressa el drama humà amb una simplicitat de gran artista. La majoria de les seves obres, ambientades a la zona de Burdeus, ciutat on ell va néixer el 1885, (moriria a París el 1970), es plantejava com a tema central l'enfrontament entre les passions i la fe.

Li fou atorgat el premi Nobel de literatura el 1952. En la novel·la que comentam l'autor ens conta que Robert Costadot estava quasi compromès amb Rosa Révolou. Però després que la família d'aquesta acabàs arruïnada, la mare de Robert fa tots els esforços possibles per a rompre la relació. Finalment, l'home cedeix a la influència materna i decideix reprendre la seva llibertat. El capítol de la ruptura és força dolorós, en certa manera cruel. "De cop i volta totes aquelles paraules que ell no havia preparat, aquella petita frase que s'havia format dintre seu es va escapar, sortida del seu interior com una escopinada, de saliva, de saba o de sang: Perdona'm, però no t'estim!". La cruesa, el sentiment, la por, el fàstic... Potser són massa les coses que s'amunteguen en el cervell en un moment de dolorós extermini del que hauria pogut ser i no és.