L'oasi fa aigua

Amb disgust, hem descobert que l'oasi català només existia en la vocació de la ciutadania de no caure en l'enfrontament mesquí ni en la crispació gratuïta dels negociants d'odi. La classe política, amb totes les excepcions que vulgueu, ha caigut en el desprestigi, talment ho han fet la dels seus veïns. No solament han mostrat lluites internes incomprensibles pel comú de la ciutadania, sinó que a la manca de sentit d'estat i de partidisme miserable ara hi afegeixen corrupteles que la premsa ha batiat com a transversals perquè en una mateixa mangarrufa hi han aglapit gent de CiU i del PSC.

Catalunya té la base social per a fer una regeneració que obri nous camins. El seu teixit associatiu és un referent i s'hi han d'articular els camins del canvi perquè els partits clàssics perden credibilitat i fan aigua. No es tracta de canviar de cares sinó d'iniciar una tasca col·lectiva que torni a il·lusionar la societat; i al voltant dels vells-nous líders és impossible. I fer-ho de manera autònoma, potser independent, perquè la corrupció és universal però l'enviliment de la política, no.