Als illencs se'ns associa sovint a dos llocs comuns: segons el primer, ens sentim superiors a tothom que ve de fora. L'altre ens atribueix un acoquinament i una admiració sense mida, també davant tothom que ve de fora. No ens podem queixar perquè qui més qui manco es cregui en condicions per definir-nos: això és el que passa als pobles sense personalitat, que els externs els n'inventen tantes com els dóna la gana. Servidor no entraria mai en una discussió en la qual es tractàs de dirimir una qüestió de tant d'embalum. Per ventura m'arriscaria a posar-hi una nota a peu de pàgina per insinuar que, si una tret distintiu caracteritza els illencs, és el seu sentiment i la seva percepció del territori. I aquest tret seria el que tal vegada hauria donat lloc als dos tòpics en què molta de gent de fora ens classifica, segons se'ns hagi vist reaccionar, amb timidesa o amb orgull, quan l'extern ha obrat "des de fora", és a dir, des d'una concepció de les coses que ens és molt aliena.

Segurament tot això era més clar molts d'anys enrere. El turisme és una activitat que corromp molt aviat l'entrellat de les relacions de l'home amb el medi -i amb el passat. Varia d'un dia per l'altre el valor de les coses i la mirada que hi adreçam. A més, en atreure uns corrents migratoris en allau, introdueix en el cens onades de població que no comparteixen ni entenen el sentiment específicament illenc del territori, fins a arribar un moment -ja hi hem arribat fa estona- en què aquest sentiment s'ofega, sepultat per estrats d'immigració cada vegada menys coneixedora i menys compromesa amb la cultura del país. Aquesta manca de coneixement i de compromís té efectes devastadors, i cada dia és més impopular qualsevol intent de contrarestar-la per part de les institucions: temen els polítics que una part important de la població se senti agredida, com si hom li volgués recordar que és externa i que, sense un esforç personal, ningú no arribarà a arrelar profundament en el país.

Si és aquesta situació és en conjunt inquietant -urbanisme, grans obres públiques, manca de sostre poblacional-, en algunes parcel·les de la vida illenca és insuportable. La nostra situació general ens ha convertit en un simple replà en la carrera professional de moltes persones que vénen a treballar en distintes àrees dels serveis públics comunitaris, com la sanitat, per exemple -també en les grans empreses. El sentiment de provisionalitat determina, en alguns casos, una actitud de desafecte, que repercuteix en el servei en la mesura en què existeix aquesta manca de compromís. Seria absolutament estúpid intentar generalitzar el que, tanmateix, són actituds individuals. Però, en ser-ne víctimes, ens sentim maltractats per un extern, per un que "no és dels nostres", i aleshores aflora amb vigor el sentiment del territori. Quan és un dels nostres qui ens maltracta, per desídia, maldat o imperícia, és tan gran la nostra consternació que l'afaitaríem en sec.