Els 132 morts d'ahir a Bagdad ens diuen fins a quin punt el conflicte és ben lluny d'enfilar el camí de la concòrdia. No sap ningú cap a on va aquesta guerra despietada, si no és cap a l'exacerbació de la barbàrie. En aquesta situació, l'administració d'Obama està traçant plans per abandonar el territori a mitjà termini i deslligar-se així d'un infern que va crear Washington i la responsabilitat del qual recau en el poble nord-americà, sigui quin sigui el president que hagi elegit. Els EUA -sobretot, però també el Regne Unit i els països que seguiren Bush en l'orquestració d'aquesta salvatjada- han de ser conscients que, desmuntades totes les coartades que enarboraren per justificar la guerra, han contret unes obligacions amb el poble iraquià que no poden defugir.

En aquests moments, la magnitud de la tragèdia ens fa veure Saddam Hussein, tot i les condemnes que la història ja ha dictat, des d'una òptica ben allunyada de la imatge de terrorista i d'amenaça mundial que Bush, Blair i Aznar volgueren encunyar-li davant el món en la reunió de les Açores. Que cap dels tres no pugui acabar davant un tribunal per crims de guerra és una de les paradoxes més sagnants del nostre temps, ja que Hussein fou jutjat i executat.