algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

A favor de la violència

Un dels èxits més sonats del cinema de terror de la darrera dècada ha estat la pel·lícula Saw i les quatre seqüeles que se n'han derivat. Els puristes cinematogràfics deuen considerar que la sèrie en qüestió no passa de ser un producte efectista, carnisser i tremebund. Però els cinèfils més kamikazes saben que ha representat una alenada d'aire fresc per a un gènere -el thriller d'horror- habitualment poc afortunat.

El primer lliurament de la sèrie té tot el que un espectador amb ganes de por i set de sang cinemàtica pot desitjar: una trama diabòlicament enjogassada, un rerefons moral tèrbol i pudent, i un inventari complet de fantasies macabres. Les seqüeles que seguiren l'original són bastant reiteratives, molt menys excitants, poc valuoses, però almenys aconsegueixen el seu objectiu: entretenir el personal enfilant-lo en unes muntanyes russes de violència cruament imaginativa, en les quals se succeeixen les tortures i les trampes més terribles causades per uns artefactes tan perversament esplèndids que semblen ideats per un Leonardo da Vinci infernal.

Per donar una mesura exacta del nivell d'horror i de violència de la franquícia, basta dir que, comparats amb el malvat de Saw -un moralista que vol ensenyar a estimar la vida a les seves víctimes usant uns mètodes bestialment antievangèlics-, Torquemada podria passar per una senyoreta delicada i Savonarola, per un àngel de pietat.

Aquest divendres havia d'estrenar-se als cinemes d'arreu d'Espanya el sisè títol de la sèrie, Saw VI, encara més terrorífica -segons diuen- que les seves predecessores. Deu ser veritat, perquè si els primers cinc Saw havien rebut una qualificació de "no apte per a menors de devuit anys", aquesta ha estat considerada "X" per la Comissió Qualificadora del Ministeri de Cultura. Això vol dir que no s'estrenarà en 300 sales (tal com estava previst), sinó en vuit, que és el nombre de cines porno que actualment hi ha a Espanya.

La feta, és clar, ha avivat el debat -tan recurrent- sobre la violència al cinema: ¿és moralment perniciosa i per tant en casos extrems es pot arribar a prohibir? ¿O és una expressió més de la nostra condició humana i per tant del que es tracta és d'avisar els espectadors sobre els efectes xocants que els pot produir veure tal o tal altra pel·lícula? Jo no en tenc cap dubte. Prohibir o criminalitzar la violència en cinema significa mutilar-nos i tergiversar el món en què vivim. Pitjor: és un subterfugi hipòcrita i pusil·lànime, propi d'aquells que no tenen prou coratge per curar les violències de la realitat i fugen d'estudi provant d'extirpar les de la ficció.

La violència ha estat, des de sempre, un ingredient imprescindible en l'art. Tant la història de la literatura com la de la pintura són plenes d'obres excepcionals d'una violència atroç, des de la Il·líada d'Homer, certs llibres de la Bíblia i molts cants de la Divina Comèdia fins a les novel·les de Baltasar Porcel i de Cormac McCarthy, passant pels quadres al·lucinants d'El Bosco i el dolor crispat de tants pintors barrocs. Tot això per no parlar de la violència moral i emocional, tan dura i impactant en segons quins casos com la violència de sang i fetge -ara pens en Crits i murmuris del genial Ingmar Bergman, en què es mostra la insuportable ranera de mort d'un personatge que expia en l'agonia el seu passat tortuós.

Agradi o no, pertorbi o no, la violència artística és també una expressió de l'home i del seu destí. I, a més, ensenya que, en el fàstic i en l'angúnia, també és possible l'exaltació -una exaltació obscura i torturada, que ens obliga a mirar al fons de la ferida que som. Estar a favor de la violència en art és una manera d'estar més radicalment en contra de la violència en la realitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.