Un cavall espantat (1928)

Una d'aquestes feixugues màquines, amb el seu gran cilindre de pedra, que serveixen per esclafar les pedres i anivellar les calçades, havia estat abandonada al costat de la voravia, els braços de ferro enlaire. La seva forma estranya havia espantat la bèstia, sobretot amb el seu aspecte ombriu. El cavall aixecava les orelles i li tremolaven els genolls. El cotxer baixà del seu carruatge sense deixar les regnes i sense aturar-se de parlar a l'animal, com qualsevol haguera fet amb una criatura de ment raonable. El cotxer insistí a calmar-la, dient-li a cau d'orella que allò no era res perillós i, per tal que ho veiés, després d'acaronar-la, la dugué de les regnes fins allà on hi havia aquella cosa. El cavall bufà i bufà un parell de cops i girava el cap a la dreta i a l'esquerra per tal de no veure el que tenia al davant. Però el cotxer hi posà encara més paciència. L'animal ensumà la màquina i recobrà la calma per sobrepassar, llavors, el lleig objecte..."

Així conta l'escriptor francès Vessiot una feta per ell observada a començament del segle XX i fa referència a la Llei Grammont, la qual fou votada en el Parlament francès a proposició del general d'aquest nom. Aquesta discutida llei castigava els qui maltractaven els animals domèstics, que moltes vegades, ben innocents, havien de pagar el malhumor dels seus amos, un malhumor que ben sovint el maltractador perllongava contra la dona i els fills. Aquella llei fou, doncs, amb tots els honors, la que donava pas a la fundació de nombroses associacions protectores dels animals, una lluita que perdura en un món moltes vegades cruel i insensible.