Eren les set i mitja del matí. Feia una mica de fresca que s'agraïa, perquè no hi ha manera que arribi la tardor que apagui aquest sol abrusador. El temps ja no és el que era, deien ara i suara els pagesos del poble. Tot i així hi havia una certa tensió en l'ambient. Mai no han estat fàcils els dies d'eleccions en les comunitats rurals i això ja ho sabia el Màximo Clemente. I tot i que la gent volia pluges i tardor, a ell ja li estava bé aquell clima que mantenia els llops allunyats. L'hivern és molt dur a Trás-os-Montes. I molt bell. Va anar de cap al col·legi electoral. La seva dona, amb una mica de sort, seria reelegida com a batllessa de la vila. Ell era el consort i malgrat que la seva dona militàs en el partit conservador, el PSD -ell mai no havia entès com era que el partit conservador es deia a si mateix el partit socialdemòcrata-, no donava importància que fos ella qui manàs. Al cap i a la fi, la cap de llista al govern no era Manuela Ferreira-Leite? Doncs si la candidata a ser la primera ministra era dona, que callessin la boca tots aquells masclets.

De totes maneres, aquelles no serien unes eleccions municipals normals. Al poble hi havia por, i sota la calor abrusadora de Trás-os-Montes i malgrat la proximitat del parc natural, encara era més palpable. Sempre han fet més por els humans que no els llops. L'home és un llop per a l'home, que diria Hobbes, a qui ningú al poble no havia llegit, massa enfeinats estaven amb altres coses. La campanya del Partit Socialista era agressiva, dura, grans pancartes que demanaven que s'acabàs amb el caciquisme. El poble estava bastant dividit. Certament, a molts llocs petits de Portugal encara hi ha una certa por de votar, de la democràcia i de tot el que això comporta. Però el que el Màximo Clemente no podia esperar era que el passat diumenge, a les set i mitja del matí, l'assassinassin.

El seu botxí va ser Antonio Cunha, el candidat socialista a la batlia que havia guanyat la seva dona. Se li va atansar armat. No era la primera vegada que li deia que el mataria, així que en realitat només va fer que complir les seves amenaces i fotre-li un tret, o uns quants, que sobre això les cròniques tampoc no es posen d'acord. Després agafà el cotxe i seixanta quilòmetres més enllà el va abandonar, amb l'escopeta dintre. I es va perdre per dins dels boscos, espessos, amb els llops escadussers que hi queden. A hores d'ara ningú no sap on és perquè aquesta és una de les zones més salvatges i despoblades de la Península Ibèrica. Ningú no sap si té aliments amb ell i si està ferit, però alguns diuen que sí que hi està. El cas és que Antonio Cunha se n'ha anat a la muntanya després de matar un home i que les eleccions s'han posposat una setmana en aquest poblet que ha sortit per tots els informatius, gent plorant desconsolada, la pell pansida i colrada pel sol, davantals i bates tronades, tractors i pols, cans i el jeep de la Guàrdia Nacional Republicana.

Ha estat el primer mort en jornada electoral des del 25 d'abril de 1974 i ha estat en una petita vila de la qual ningú no hauria sentit a parlar si bo hagués estat en un d'aquests reportatges de turisme rural o de llocs amb encant. Per ventura ni així. Però per desgràcia ara els candidats s'han fotut trets i hi ha un mort estès al carrer. Va ser un crim polític?  Avui, quan han passat ja quatre dies des de l'assassinat ningú no dubta que la política hi va tenir molt poc a veure, que aquest parell s'hauria acabat pegant tirs igual tant si anaven a llistes electorals com si no. Veritat que la història vos sona? No importa anar a Portugal per enfrontar-se a la cara més fosca dels homes. Només cal rellegir el Diccionari vermell, del Llorenç Capellà, per fer un descens a la barbàrie. I a la vora de casa.