Vull parlar aquí del Josep M. Quintana jurista, que divendres dia 2 va pronunciar el seu discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears i que girà entorn del tema "Llengua i dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears: una opció per la llengua pròpia". L'acte, desenvolupat al Consell Insular de Menorca, va tenir en les formes una solemnitat de regust decimonònic. Desconec, en la meva ignorància, la utilitat d'aquests rituals, àdhuc la de la mateixa Acadèmia, on es convoquen il·lustres personatges del món balear del dret. Però, en fi, bé està si aquesta mena de fòrums serveixen el coneixement del Dret com a disciplina humanística i afavoreixen de qualque manera la Justícia a la nostra comunitat.
El menorquí venia a ocupar el buit deixat per Miquel Coll Carreras, el més important jurista que mai hagi donat Menorca, si no vaig sentir malament l'elogi que li van dedicar tant Quintana com el mateix president de l'Acadèmia, Miquel Massot. La dissertació del jurista alaiorenc, impecable en la forma i segurament també en el contingut (no som qui per jutjar-ho), es va moure còmodament dins els marges constitucionals més estrictes, sense qüestionar-ne en cap moment la seva idoneïtat, car no es tractava d'un discurs ideològic sinó ajustat als preceptes vigents i de les sentències del Tribunal Constitucional. El ponent va destriar del tot la mecànica de la jurisprudència del que podrien ser elements d'opinió, argumentables des de paràmetres més ideològics. En aquest sentit, va fer referència al Manifiesto por la lengua común.
Ni podria ni pretenc sintetitzar un text tan dens com el que va llegir Quintana, però sí expressar-ne algunes de les seves idees-força, que van girar entorn dels conceptes de la "doble oficialitat" (de fet, rebutjà emprar el mot "cooficialitat" per no precisar la peculiar situació espanyola), el de "llengua pròpia" i el de "normalització". No record si arribà a citar-lo, però aquests principis constitueixen els eixos del llibre "Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori. Textos de Josep M. Puig Salellas", Madrid, 2009), que recull l'esplèndid treball jurídico-doctrinal del notari traspassat no fa gaire, el qual encaixa en la tradició de savis estudiosos del dret de la terra i de les persones. A aquesta tradició nostrada, hem d'afegir-hi els noms del professor Bartomeu Colom Pastor, que ha treballat també el dret lingüístic com a branca específica del dret autonòmic, i ara el del registrador de la propietat Quintana Petrus pels seus mèrits.
Llengua pròpia és un concepte jurídic substantiu amb conseqüències normatives genèriques, que es projecten sobre les institucions pròpies i sobre el territori, i d'altres de derivades, que es projecten sobre la doble oficialitat lingüística per fer prevaler el català en supòsits de manca d'elecció i per fonamentar l'acció normalitzadora dels poders públics.
La doble oficialitat s'estructura sota el principi de la simetria de l'oficialitat del català i el castellà, del qual deriven dues conseqüències transcendents: la primera, la lliure elecció de la llengua per part del ciutadà, a qui mai i enlloc del seu àmbit territorial no es poden exigir traduccions; la segona, la disponibilitat, que comporta que les administracions i els serveis públics han d'estar preparats per correspondre a l'elecció del ciutadà, tant en el que pertoca a l'atenció directa com pel que fa al procediment. Aquest darrer principi implica el deure de conèixer les dues llengües oficials, que afecta tots els funcionaris, qualsevol que sigui l'administració a la qual serveixen, i també totes les persones que presten serveis o fan labors d'atenció al públic; deure i dret que impliquen correlativament la necessitat d'acreditar el coneixement del català -el del castellà sempre es dóna per sabut- per accedir a la funció pública o a llocs de treball que comporten l'atenció al públic.
Finalment, la normalització comporta que el Govern ha de garantir l'ús oficial del català i del castellà; l'ensenyament de les dues llengües sobre la base que el català, com a llengua pròpia, ha de ser la pedra angular del sistema educatiu; la creació de condicions per arribar a la igualtat plena de les dues llengües, amb la potestat del legislador (balear en el nostre cas) d'intervenir en les diverses esferes de la vida social, que pot establir segons criteris d'oportunitat.
No sorprèn que la dissertació del nou acadèmic aixecàs ampolles entre els qui no cessen de bregar per mantenir la llengua catalana en una situació sotmesa, subordinada a una presumpta "lengua común" i minoritzada allà on històricament i , segons criteris de dret internacional, és "llengua pròpia".
