"La princesa Ludmilla era molt feliç a Schloss Rosenbad. Li agradava estar aixecada, a cel obert i camp esbargit i en companyia de persones amb les quals poder parlar amb tota franquesa. Sentia afecte per tots i cada un dels membres de la seva petita cort. Herr Cazotte n'era el centre, ja aleshores un vell amic. L'acompanyava al piano en les seves cançons franceses i italianes; l'entretenia amb xafarderies i anècdotes; quan ella no tenia gana li feia amb les seves pròpies mans meravellosos plats cosmopolites; i de les seves visites a la ciutat duia fins encaixos antics per al delicat bressol principesc. La comtessa Poggendorff, l'Oberhofmeisterin, envoltava la seva jove senyora de delicades atencions. Des del capritxós barreig brodat que duia al cap fins a la punta de les seves luxoses sabates -les sabates de dona més menudes de Babenhausen, i un poc més petites que els seus peus-. Era una persona altament emotiva, i impressionable, com una al·loteta de quinze anys.
En trobar-se altra vegada dins l'ambient romàntic i dins una atmosfera de passió i perill, veia reviscuda la seva pròpia joventut, delitava tothom i irradiava una certa benvolença sobre els membres de la cort. Pel que es refereix a les relacions de la princesa Ludmilla amb la seva nova i jove dama d'honor, aquella, plena de la dolçor de la vida, com una abella que retorna al rusc, era incapaç de veure en la seva companyona altra cosa que no fos una germana. Quan les dues jovencelles donaven lentament la volta al jardí de les roses, Ludmilla, que era la més jove i menuda, es repenjava sobre l'espatlla d'Ehrengard, però quant infinitament més sàvia i experimentada, major es sentia mentrestant la petita. De vegades quasi l'espantava mostrar una immensa superioritat, i aleshores adoptava una actitud més tendra i només feia veure el seu avantatge en una mena d'afectuosa burleta."
Aquesta situació entre personatges principescos, tan bellament descrita, pertany a la novel·la Ehrengard, de l'escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962), més coneguda amb el seu nom literari d'Isak Dinesen. La seva obra, emmarcada dins el corrent existencialista, es caracteritzà per un llenguatge simbòlic amb el qual volgué reflectir les complexes relacions entre el que és natural i cultural. Gràcies a la cinematografia, avui és universalment coneguda com a autora de Memòries d'Àfrica (1937), llibre autobiogràfic, com ho són molts dels seus contes.
Havent estudiat literatura a Oxford i pintura a Roma i París, i després del seu matrimoni amb el baró Blixen-Finecke, es traslladà a Kenya, on fins al 1931 es dedicà al conreu de la terra. Retornà a Dinamarca aquell any i el 1934 publicava en anglès els seus "contes gòtics", que tingueren un gran èxit de públic i crítica. En el llibre que comentam, publicat pòstumament, el 1962, la Dinesen ens explica com era o podia ser la vida interior d'una princesa.
