chubasco de ligera intensidad
  • Màx: 24°
  • Mín: 20°
21°

Cantets diferents

La meva vida com a futbolista actiu va durar poc menys d'una temporada. Era aleví. La cosa va anar així. Entrenàvem a Son Ferriol per preparar la temporada, però al final, per no sé quines raons, no ens van inscriure en el campionat. Llavors, una mica més endavant, des del Coll d'en Rebassa, un mestre entusiasta que havia format un equip, va acostar-se a la nostra escola a cercar reforços i jo, mira com són les coses, vaig formar part d'aquest mercat futbolístic de tardor. Puc presumir d'haver militat en un equip que tenia el nom en català. Però vaja, no era d'això que us volia parlar, sinó d'un altre incident o lliçó que vaig aprendre de per vida. Malgrat els reforços ferriolers, vàrem anar bona part del campionat els darrers. (Val a dir que alguns reforços, com jo mateix, vàrem ser triats per l'altura que dúiem més que per les nostres qualitats futbolístiques). Perdíem indefectiblement tots els partits.

Com a locals, jugàvem a l'extint camp de ca na Paulina. I sovint hi venia com a espectador un dirigent -no sé quin càrrec hi ocupava- d'un club veí, de la barriada del Molinar. Ells devien anar classificats a la part mitjana baixa, però lluny del poc decorós darrer lloc. Aquest senyor, quan havia acabat el partit, s'acostava a nosaltres i, fent servir bons modals de veïnatge, ens animava molt, ens donava coratge i totes aquelles coses que necessitàvem per aixecar-nos un poc la moral. Com que eren veïnats de barriada i es coneixien amb els nostres responsables, també sabien tots els nostres secrets. Fins i tot un que fa de mal dir: jugàvem amb un jugador amb la fitxa falsa. Això significava a la pràctica que era un jugador que excedia de l'edat reglamentària. No és que fos un crack, però la seva, diguem que experiència, era una bona aportació a l'equip.

Fos com fos, si perquè les estrelles ferrioleres es conjuntaren, si perquè vàrem trobar els rivals en hores baixes o qualsevol altra raó que no puc esbrinar, el resultat va ser que a la segona volta del campionat vàrem començar a guanyar algun partit. I el que era més esperançador, a fer un joc digne. De tal manera que els bons de la categoria ja no ens fotien aquelles pallisses que no cabien al marcador. Paradoxalment, les vaques magres havien anat a parar a l'equip del Molinar i a alguns altres. Això significava que ja estàvem a punt de batallar per un lloc més discret. En ple procés de recuperació vàrem patir la delació del veí. Era un dia que havíem fet un bon partit, no sé si guanyat i tot, davant un equip punter i aquell personatge va delatar el nostre secret. Ens donaren el partit per perdut i ens descomptaren no sé quants de punts, i aquell al·lot no va poder jugar més.
Mentre no va perillar el seu statu quo, ja li anava bé a aquell personatge pegar-nos copets a l'espatla i donar paraules d'ànims. Però quan va perillar el seu redol... ja no va fer el mateix cantet. Una gran lliçó, sí.

No crec que fes el mateix cantet n'Ignasi Guardans, responsable de cinema i altres cosones del ministeri de Cultura del govern central. Aquest senyor, després de dir que troba que en català s'hi doblen poques pel·lícules, afegeix que s'haurien de doblar al català del carrer. Entenc que deu voler dir al català col·loquial. Gosaria a fer la mateixa proposta per al doblatge en castellà? Segurament, els va bé amb to paternalista mentre no vulguem pujar al sostre de les llengües normals. Per això ens fan aquestes recomanacions tan sovint. Mentrestant ells doblen les pel·lícules en estàndard, en un castellà que no saben d'on és, però clar, no és artificial. Només els dèbils tenen postissos i artificis...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rafel Crespí, fa mes de 13 anys
Benvolgut Sr. Llull, no puc fer altra cosa que donar-li les gràcies per haver completat d'una manera clarificadora, brillant i explícita el meu escrit. El que vós heu dit era el que jo volia dir. Gràcies.
Valoració:3menosmas
Per Antoni Llull Martí, fa mes de 13 anys
Una vegada més es demostra que "una cosa és receptar i altra prendre la medicina". Tant en el cas de futbol com en el del cinema. Si aqueix senyor que n'és responsable, de cinema, li sembla tan bé que es doblin les películes en catàlà "del carrer", perquè no fa que també s'apliqui això als doblatges en castellà? Supòs que no ho fa ni ho farà perquè això li semblaria una aberració, i d'altra banda perquè seria molt difícil resoldre aqueix problema: en el castellà de "quin carrer" hem de fer el doblatge? Li semblaria bé fer-ne tantes versions com diferències hi ha entre els parlars de tants i tants "carrers"?
No oblidem que en castellà hi ha més diferències dialectals que les que tenim en la nostra llengua. Si nosaltres hem de fer doblatges en tres o quatre versions de l'idioma, ells com a mínim n'haurien de fer en quinze o vint. I no ho fan ni tenen l'ocurrència d'intentar-ho. Perquè, idò, ens recepten aquesta medicina en la que no creuen?
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente