La catalanitat en mar de David Pagès

Que Menorca -i, en general, les Balears- acostuma a demostrar més interès per Catalunya que no pas Catalunya pels niells de catalanitat en mar (excloses les afeccions turístiques) no crec que sigui un fenomen que ens forci, ara, a haver de desplegar el ventall de les proves irrefutables. Per mi hi ha, territorialment parlant, dos pols notoris de catalanitat. Un i altre han viscut massa temps potser en ignorància mútua, però amb una certa falta d'escora de Catalunya cap a les Illes, i no pas a l'inrevés. Els pols, dic, són, d'una banda, el continental del conjunt de comarques que, per antonomàsia, anomenam Catalunya. Alhora, dins d'aquest, encara hi tenim el segment meridional del País Valencià, sempre posat en el vertigen de la defecció i, si em permeteu el qualificatiu, en l'apostasia gonella permanent.

N'hi ha un altre, de pol de catalanitat, que és dispers, de rocs insulars condemnats a l'isolament com bocins d'un vell regne medieval que es trencà com el cristall, i que no fou políticament factible de conservar agrupat; tampoc desat de l'absorció que hi practicaren Corones veïnes. Aquest grup de catalanitat disgregada, és clar, correspon a les Illes Balears, però també a determinats indrets que han acabat aïllats i encorralats, com ara els enclavaments de la Catalunya Nord o l'enforada cèl·lula de l'Alguer. Andorra és ben bé un cas a part, de molta sort sobirana i tot un exemple estrenu de supervivència a les adversitats -diríem a la fagedena dels taurons carnívors. Així, en resum, hi veig una catalanitat continental, de terra ferma; i una catalanitat en mar, que és la nostra.

Un cert capítol de redreçament, però, haurà consistit a conjurar en els últims temps la fatídica tendència antiga a la dissolució tossuda de la nostra unitat essencial històrica entre les contrades de terra i les de mar. Després d'obscures, de perllongades èpoques de desgana mòrbida i recíproca, som avui en un estadi d'esperança vitalíssima. Ara Catalunya obre els ulls a la catalanitat que batega fora de la seva matriu més intestina. Gira els ulls a nosaltres i vol saber de la catalanitat en mar. Hi fa plausibles actes de permeabilitat progressiva i ja n'ha reduït la fatal jeia centrípeta que havia marcat el seu ritme. Som, crec, en una hora que anuncia la dolçor de l'interès multilateral per la catalanitat, bategui on bategui. Un feix d'institucions i d'individus, a banda i banda de les zones territorials, han obert senderes de cooperació fèrtil i de relació fluïda positiva. Comencen a fer-nos-les planeres i transitables.

Fa uns anys que mantenc una excel·lida relació humana amb un d'aquests elements. No és pas famós ni ocupa llocs de preeminència en acadèmies, instituts o organismes polítics. No. Actua privadament, amb un optimisme explícit, net i diàfan; un pur activista cultural farcit de fe. És professor de llengua catalana a Girona. Té un capteniment elogiable que l'ha menat a consagrar els cursos escolars a figures de renom general: Borja Moll, Llull o Pla, per com pertanyen a la catalanitat tota, general i comuna, sense particularismes. Ara ha romàs uns dies a Mallorca i ha aprofitat per rastrejar-hi l'evidència dels trets visibles i fondos de la catalanitat compartida. És la seva, a parer meu, una conducta encertada, que s'esforça a fer evident, de Girona estant, els lligams que ens agermanen de vorera a vorera. Sovint, els illencs ens hem vist forçats -i esforçats!- a fer nostre el bagatge ampli i calidoscòpic de la cultura que anaven fornint els catalans continentals.

A canvi, havíem rebut poca "absorció" del que rau dins l'específica història cultural illenca. David Pagès és el nom del coral amic que ajuda a canviar la jeia un poc mastodòntica. Sols la bilateralitat -que pensa tot dibuixant el somrís- ens enfortirà de debò. Sistemàticament, manté els ulls -i el cor i la ment- ben oberts a les riqueses de la catalanitat que rutllen fora de la Catalunya continental. Ell, la nostra, la fa seva; i, és clar, nosaltres hem de fer nostres les seves. Tornant del viatge d'estiu, ha brodat un article al Diari de Girona. Estratègicament, li ha dat el títol "Catalanitat en mar". Jo, en justa correspondència, li dedic aquest. És, com bé suposareu, un cant de la catalanitat en mar per a la catalanitat en terra, bessona nostra.