Des de fa uns quants anys, s'ha posat en circulació una tesi que enalteix les virtuts socials, humanes i fins i tot ideològiques de l'espai urbà (de les ciutats) i les contraposa als defectes de l'Estat-nació. Segons aquesta tesi, les ciutats són sobretot més propícies perquè les persones que hi habiten visquin deslliurades del pes de la identitat i, per tant, s'obrin més plenament als contactes amb l'altre. Alguns pensadors i intel·lectuals convencionalment titllats de progressistes són els que més temps i energies han dedicat a analitzar la tesi i a provar de propagar-la. A Espanya, un dels intel·lectuals que més publicitàriament ha reflexionat sobre la qüestió ha estat -i és- el català Josep Ramoneda, que el passat dimecres publicava un article sobre el tema a El País.
Ramoneda hi deia que "la cultura nacional és una cultura tancada i unitària", que "es basa en la presumpta homogeneïtat dels ciutadans que poblen l'Estat. Però aquesta idea de comunitat", afegia, "avui està completament obsoleta, en societats que per la seva composició ja no poden amagar la seva heterogeneïtat. ¿És l'hora de retornar", es preguntava intencionadament Ramoneda, "a aquest lloc d'una humanitat particular que és la ciutat europea?" Per acabar de rematar la reflexió, el filòsof afirmava que "les ciutats són identitats obertes, enfront de les nacions, que són identitats tancades".
Les paraules de Ramoneda emfatitzen la teòrica flexibilitat identitària que permeten les ciutats enfront de la indiscutible rigidesa que inculquen o a què obliguen els Estats-nació, la qual cosa s'ha d'entendre com una aposta positiva a favor d'un futur en què els individus siguin més permeables a la veritable diversitat. Molt bé, perfecte: són paraules encomiables. O ho serien, si no fos per un emperò bastant obvi i insalvable. Aquest emperò és que no hi ha cap Estat-nació, almenys al món Occidental, que no concebi les seves ciutats, sobretot les capitals, bucs insígnia de les pàtries, com un estendard de la pròpia identitat nacional. Basta veure el que ha passat a Madrid durant aquestes últimes dècades, quan, amb independència de si el govern central estava en mans del PP o del PSOE, se l'ha provada de convertir -amb èxit- en la gran ciutat espanyola.
I quan dic la gran ciutat espanyola no em referesc només a la que disposa de més poder polític i més recursos i infraestructures econòmics i culturals, sinó també a la que, de cara al món, exerceix d'emblema de tot el país fins al punt d'esdevenir un focus d'irradiació (interior i exterior) d'espanyolitat. El de Madrid, per descomptat, no és un cas únic. Passejar per París, la moderna ciutat europea per excel·lència, és alhora donar-se un bany permanent de francesitat: les places i els carrers són -en una evident estratègia nacionalment educativa- plens d'estàtues, plaques i monuments que commemoren els grans fets i moments de la patrie o celebren les proeses dels grans herois nacionals (ja siguin literats, científics, polítics o guerrers, en qualsevol cas tots són francesos o, almenys, "amics" de França). La qüestió és que, mentre continuï (i no veig com es pot aturar) aquest ús de les ciutats per part dels Estats-nació, el paper d'aquestes com a espai per desenvolupar una identitat oberta continuarà sent només una buida quimera, un pretext per a intel·lectuals que se les donen de llestos i originals.
Sobre ciutats i nacions
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Pàgina 1 de 1
Pàgina 1 de 1
No tots els Estats-nació, òbviament, ni són, ni han estat, ni tenen per què ser, ni, per descomptat, han tengut la mateixa trajectòria i la forta herència imperialista que caracteritzen la història de Espanya i França (els exemples exposats a l'article), fet que es pot comprovar adonant-se dels aspectes de la realitat social més actual de les ciutats més importants del nord d'Europa. Sense anar més lluny i per posar un exemple que desmenteix o desmunta la idea d'universalitat que destil·la la cita: "la cultura nacional és tancada i unitària".
Tampoc els joves Estats-nació que esdevenen d'acord amb la seva veritable realitat cultural, actualment, no solen tenir la tendència a expandir-se per tal d'imposar la seva herència cultural sobre les altres, si exceptuam els conflictes ètnics que caracteritzen la falta d'educació cívica (entre moltes d'altres mancances) que es pateix, sobretot, en molts indrets del Tercer món. Sinó que simplement responen a una necessitat d'identitat nacional o cultural ben concreta i unitària, la qual cosa no sembla que faci que els individus siguin ni impermeables ni tancats a l'actual i creixent heterogeneïtat social de les seves ciutats, ans al contrari.
Per tant, pot semblar evident que l'abús que, de les seves capitals, en fan alguns Estats-nació és avui una realitat, però que no rebutja inexorablement la possibilitat de canvi. Per altra banda, posseir una identitat cultural pròpia i poder desenvolupar-la plenament amb total llibertat en un país en pau, tant física com espiritual, mai no pot significar un pes o llast per a ningú, sinó tot al contrari, perquè l'actitud oberta al contacte amb altres cultures, amb el degut respecte mutu i amb l'educació adient, és possible en gran part gràcies a la normalització político-social i econòmica que du implícita una nació, una cultura, un poble, a les ciutats actuals on avui és observable i allà on sigui que es pugui deixar enrere l'efecte negatiu dels interessos de les velles i endarrerides "pàtries" en aquest sentit.