Fa un parell de dies, d'aquests mallorquins, que no he sabut si realment em trobava a Mallorca. Els atemptats d'ETA i el megasúper torneig de polo de tres dies m'han trastornat de tal manera que he tengut la síndrome de la sèrie Perdidos i, per tant, no he sabut molt bé si el que em passava era real o, senzillament, em trobava a una espècie de purgatori estrany on les persones i les comunitats es començaven a comportar de manera psicòtica. Quan em vaig adonar de tot això i vaig voler despertar, em vaig trobar a la plaça Major de Caimari, un petit poble de poc més de set-cents habitants, envoltada de cotxes de luxe i molta "gomina". Mario Conde llegia en català el pregó de les festes del poble davant l'expectació dels de fora i les reticències dels propis.

Em costa creure que després d'aquest estiu de 2009 Mallorca torni a ser el que era. La crisi, la vulnerabilitat de la mà d'ETA i la successió de casos de corrupció ens han convertit en un succedani de Marbella. Mallorca ja no tornarà a ser aquella illa amb certa classe, governada per una oligarquia prudent i d'escassa cultura que s'agenollava davant el primer foraster que mal pronunciava la "d" sorda final de paraula amb "z". Ara, encara que no hem perdut el sa costum de la servitud, ens costa tornar a trobar el nord, la nostra fita. D'aquesta manera, continuam perduts i no tenim molt clar qui és el culpable de tot el desastre, si el govern de Madriz, el d'aquí o els neoliberals del món mundial que ens han sumit en aquest caos econòmic. Anam a la deriva i durant la travessa els sense casta ens conformam amb portades com la de la revista El Jueves d'aquesta setmana que qualifiquen de "vago" el Borbó, només com ells saben fer-ho, de manera directa i sense anestèsia.

Després del petit parèntesi de llibertat, continuam la travessa com podem, aferrats a un tros de fusta i a la creença del seny mallorquí, la prudència. I encara que molts sospitam que la nostra prudència va quedar enterrada, juntament amb la caixa de Cola-cao, n'hi ha que somiam en un món una mica millor on l'honradesa, la credibilitat i la paraula no siguin conceptes antics, d'enciclopèdia de paper. Mentre esperam aquesta "renaixença" de novel·la sud-americana, ens conformarem amb les cròniques judicials, aquelles que ens asseguren que la justícia en majúscules està a punt d'arribar. I encara que sabem que com a les bones telenovel·les això no arribarà mai, gaudim tant en l'espera que sovint pensam que el somni ha valgut la pena.