algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 16°
16°

El satèl·lit, la família i el festival

L'estiu de l'any 1969 va ser fenomenalment agitat als Estats Units. En menys d'un mes -del 21 de juny al 17 d'agost- es produïren tres esdeveniments que, cadascun a la seva manera, definiren aquella època i marcaren l'avenir. Quan l'estiu hagi acabat, de tots tres se n'haurà commemorat el quarantè aniversari. Vistos des de la perspectiva del present i posats l'un al costat de l'altre, formen un mirall encegador i inquietant, fet de progrés i poesia, de barbàrie abjecta, i d'irresponsabilitat, frenesí i llibertat. El primer d'aquells esdeveniments va ser el més bell i inconcebible. Quan els astronautes Neil Armstrong i Buzz Aldrin es posaren a passejar i a saltar per damunt la superfície de la lluna, després que el primer pronunciàs la seva frase cèlebre i tots dos clavassin en terra una tibada bandera americana, milions d'espectadors d'arreu del món estaven desperts davant el televisor.

La complexitat de la retransmissió i aquella expectació massiva han fet que sovint es consideràs l'arribada de l'home a la lluna com l'espectacle mediàtic més gran de la història. No hi estic d'acord: va ser molt més. Va ser un ritual de passatge col·lectiu, en què l'ésser humà va començar oficialment a deixar enrere el seu paper d'hoste prepotent de la Terra per convertir-se en humil coprotagonista de l'univers. La mateixa lluna que els homes i dones d'antany havien supersticiosament temut o adorat, la mateixa lluna que els poetes i els músics i els pintors havien cantat o maleït o invocat en la seva freda distància, la mateixa lluna que durant milions d'anys havia encantat o entristit el planeta banyant-lo de nit amb la seva brillantor prestada, de sobte havia entrat a les cases de la gent. Gràcies als prodigis de la NASA, però també a causa del ferment prosaic i cruel de la Guerra Freda, per fi vam veure allò que els nostres antecessors només havien pogut somiar o imaginar.

El segon esdeveniment es va produir gairebé tres setmanes després de la gesta lunar. En plena ebullició del flower power, després d'una dècada en què el terror nuclear i la paranoia antisoviètica progressivament havien anat sent substituïts pel fervor de la lluita a favor dels drets civils, per l'erupció de l'amor lliure, per les protestes contra la guerra del Vietnam, per la música trencadora i per la descoberta de les drogues, una colla de hippies trastornats, amb més ganes de blood que de flower, seguidors d'un guru apocalíptic anomenat Charles Manson, van irrompre en una mansió de Los Angeles i hi van matar set persones, entre les quals hi havia la dona de Roman Polanski, Sharon Tate, i el perruquer més il·lustre de Hollywood, Jay Sebring, que a petició expressa de Jim Morrison havia donat als cabells del cantant dels Doors la forma dels d'Alexandre el Gran.

Tot i que Manson i la seva "família" -família només per vincle vicari de sang aliena- a penes tenien relació amb el moviment contracultural, aquell crim va representar un xoc traumàtic. El poder de les flors es mustià després que el regassin de sang. El tercer esdeveniment ve a contradir aquesta idea, però en realitat la culmina. El festival de Woodstock, celebrat els dies 15, 16 i 17 d'agost, és vist com l'apoteosi dels costums i la creativitat dels 60. En realitat, va ser l'últim esclat abans de la desfeta. La marihuana, el haixix i l'LSD ja havien deixat d'obrir les ments i havien començat a emparanoiar-les, i a més ja cedien el pas a l'heroïna, l'speed i la cocaïna, que causarien furor durant les dècades següents, menys efusives, més desconfiades. Una proesa poeticocientífica, un crim brutal i una festa desinhibida i exaltada. Multiplicau-los per mil i el resultat -tèrbol i rutilant- és el que som ara.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.