Palmanova, zona zero

Quan ja s'han esgotat els adjectius de condemna cap als assassins i els condols per les vides arrabassades comencen a esvair-se dins el pou d'una memòria col·lectiva insuportablement volàtil, només queda del doble crim de Palmanova la percepció de la nostra vulnerabilitat i el sobtat pànic que ens ha entrat a tots, simplement pel fet de constatar que formam part del món i que la sang dels innocents també pot esquitxar una societat illenca que es pensava, ingènuament, estar al marge de la ignomínia i que ara, tremolosa, demana téntol per pair la incertesa que s'enlaira davant els nostres ulls com un obscur presagi de mort, ben igual que el fum negre del Nissan destrossat a Palmanova amb dos servidors públics agonitzant en el seu interior, les darreres víctimes immolades en el macabre altar aixecat en honor de la gran pàtria basca.

Ara ja s'ha acabat el somni, la ficció de la immunitat davant el terror. Ara vénen els nervis perquè hem vist la por molt de prop. Fins i tot ETA torna a ésser, de bell nou, la banda terrorista que sempre ha estat i no una "organització armada" com fins ara encara la denominaven en determinats cercles. Per tot arreu se senten invocacions a la responsabilitat i a evitar el pànic que espanta els turistes, mentre s'amaguen rere un vergonyós silenci les posicions més tebes i "comprensives" davant el "conflicte" a Euskalerria. Una reviscolada -i oportunista?- consciència democràtica ha tornat a sorgir a Mallorca demostrant que allà on acaben els principis comencen els interessos.