chubasco de ligera intensidad
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
19°

El vol de Blériot (1909)

"Jo estava un poc emocionat. Què m'esperava? Arribaria a Doucres o aniria a caure enmig del canal? Em vaig dirigir cap a la costa anglesa, elevant-me progressivament metre rere metre. Vaig passar per damunt de la duna des de la qual Alfred Leblanc m'enviava salutacions. Ja em trobava entre el cel i l'aigua. Blau pertot arreu. A partir del moment d'abandonar el terra, no vaig sentir ja la més petita emoció i no vaig tenir temps d'analitzar les meves impressions. Fou després que em vaig donar compte dels riscs correguts i de la importància del vol. Allà dalt, jo trobava només que la meva velocitat era molt per davall del que jo esperava. Tot el que importava era creuar aquell tapís uniforme que s'estenia sota les meves ales. No tenia el més petit punt de referència, al contrari de quan la terra, els arbres, les cases, els boscos constitueixen fites que permeten tenir una idea de l'altura de l'aparell en vol.

Sobrevolar l'aigua és d'una monotonia exasperant. Durant els deu primers minuts em vaig dirigir perpendicularment a la costa, deixant a mà dreta el contratorpediner Escopette, que tenia l'encàrrec de fer-me costat i que jo vaig sobrepassar ràpidament. Sense brúixola, perdent de vista la terra de França, no distingia el territori anglès i immobilitzava els meus dos peus per tal que no es mogués el timó de direcció. Tenia por de desviar-me. Durant deu minuts vaig volar cegament a cent metres, ben dret. El vaixell Escopette ja era lluny rere meu. No tenia la més petita guia. El meu aïllament era sinistre. Finalment, heus aquí a l'horitzó una ratlla grisa. L'esperança de la victòria renaixia dintre meu. M'hi acostava. Anava a seixanta per hora. S'aixecava el vent. Me'n vaig donar compte: era a més de dos quilòmetres cap a la dreta malgrat les meves precaucions. En lloc de trobar-me al davant de Douvres, era al davant de Saint-Margaret. Tres vaixells s'oferien a la meva vista. Els tripulants agitaven els seus barrets, els seus braços i em feien part del seu entusiasme..."

No hi podia mancar l'entusiasme. Louis Blériot sobrevolava el Canal de la Mànega i unia per primer cop, per aire, França i Anglaterra. Encara era tot experimental, l'aparell sense els instruments necessaris per a una eficaç navigació i l'imprevisible. El pilot, vocacional, anava sobrat de fer i coratge. El vol era la gran novetat d'aquell estiu, a sis anys d'una Primera Guerra Mundial que havia de fer de la guerra aèria un espantós poder de destrucció. Però el progrés, inevitable, havia llençat un dau guanyador. "A Saint-Margaret els penya-segats eren massa alts. Cada vegada que hi volia passar per damunt una ràfega de vent me n'allunyava vint metres. El solatge britànic es defensava vigorosament. No podia abandonar. Començava a mancar gasolina. Era precís apressar-se i sortir d'aquella presó dins la qual em trobava tancat. Per a guanyar Douvres haig de volar en el sentit d'uns petits vaixells que, per sota, volen entrar a port..." Blériot aterrarà feliçment, encara que el seu Bl-XI trencarà l'hèlix i el xassís...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.