Diu una enquesta la procedència de la qual no queda gaire clara (i molt manco la metodologia i la mostra) que el 40% dels portuguesos voldrien integrar-se a una futura confederació juntament amb Espanya. La proposta no és nova i té un dels seus màxims promotors en la figura de José Saramago, el premi Nobel portuguès que des de fa molts anys viu a les Canàries. De fet, ja en va fer literatura en aquella novel·la titulada La balsa de pedra, on especulava sobre què passaria si la península Ibèrica es deslligués del continent europeu i anàs a la deriva. Devia haver passat una temporada a França, on encara es manté la teoria que Àfrica comença als Pirineus. De fet, si s'agafa la línia de latitud que marquen aquestes muntanyes es pot concloure que hi ha una Europa sub-pirenaica i una altra de supra, ben diferenciades, ja que sota la línia de la serralada hi queden Portugal, Espanya, bona part d'Itàlia, bona part dels estats balcànics i Grècia. Luxe asiàtic, vaja.

Però tornem a l'enquesta, que és allò que interessa. Ja fa dos anys els diaris portuguesos es varen omplir durant dies amb les declaracions de Saramago que proclamava la necessitat d'aquesta unió, que, no ho oblidem, té un precedent històric en l'època felipista, del 1580 al 1640, en què les corones dels dos països estaven unides. Els portuguesos, de fet, recuperaren la seva independència gràcies a la sang catalana, ja que la corona espanyola no podia mantenir el conflicte a Portugal i la Guerra dels Segadors a la vegada, i va preferir mantenir el pas natural de cap a Europa a través dels Pirineus que no Portugal. No fa falta dir que des de fa dos anys els llibres de Saramago han patit un fort retrocés en les vendes a tot el territori portuguès (també és cert que els llibres de la darrera època del Nobel no són per tirar coets, segons conten els crítics especialitzats en la seva obra).

A Catalunya també hi ha qui ha vist aquesta enquesta com la maca oportunitat de fer un canvi: els països catalans independents a canvi de Portugal. No crec que els espanyols s'avenguin, tot i que demogràficament les coses van més o manco equilibrades (al voltant dels 10-11 milions els dos territoris) i en quilòmetres quadrats encara hi sortirien guanyant amb el canvi (de poc). De totes maneres, si ens hem de fixar en l'economia, potser tothom hi perdria -manco els portuguesos, és clar, que equilibrarien la seva balança d'importació i exportació. S'ha de pensar que la relació entre els territoris és fonamental, fins al punt que per a Catalunya Portugal és un mercat de primer ordre, igual que per a Espanya, i a la inversa. Serà una qüestió de proximitat. També hem de tenir en compte que avui per avui hi ha més de 20.000 portuguesos vivint a una ciutat com Barcelona, i que la xifra va en augment.

Per no parlar d'Andorra, encara que la crisi a la construcció estigui motivant molts de retorns. Jo dubto molt que aquesta unió es produeixi, simplement perquè cap dels dos no està disposat a renunciar als seus valors. Encara que podríem jugar a imaginar-ho. S'hauria de fer un pacte que implicaria que el portuguès seria llengua oficial a tot el territori, i també l'espanyol i el català, el gallec i l'euskera. És a dir, a les escoles d'Ibèria tots els nens haurien d'aprendre cinc llengües i a tots els llocs d'aquest nou estat tendries dret a ser atès en qualsevol d'elles. Els espanyols reclamarien a canvi el manteniment de la monarquia parlamentària com a forma institucional. Fet, concedit. A canvi, la capital del nou estat serà Lisboa i ja veurem tota la classe funcionarial de Madrid perdent els seus llocs de feina i reconvertint-se, de nou, en una simple ciutat de províncies. Imaginau un congrés i un senat on es puguin parlar amb moltes llengües, i formar part, definitivament, d'una economia ben endarrerida. Potser sí que cal la unió, per anar donant lliçons d'humilitat a uns quants que, simplement per ser de la Villa i Corte es pensen ser el centre del món quan ni tan sols tenen història. Ibèria, capital Lisboa.