Llegeixo Jean Cocteau. Estant de visita al Museu del Prado li feren la pregunta següent: "Si se quemase el Prado ¿qué salvaría usted del fuego?". I va respondre sense pensar-s'ho: "El fuego". És una sortida enginyosa, brillant, "pour épater". Camus considerava que Cocteau usava el llenguatge amb la virtuositat d'un acròbata. Certament entenia la vida com un joc de màgia, i feia màgia amb la paraula. Això no li impedia dir beneitures tan grosses com un pa de pagès. Va visitar Espanya, la dècada dels cinquanta, amb els maquis actius i una tristor, espessa com la mascara, que tenyia de gris infinitat de cares. Doncs bé, s'interroga sobre la relació de Franco amb els ciutadans i arriba a la conclusió que aquests "respetan a Franco porque es un maestro de escuela que impide el jaleo en clase". Aquestes ocurrències, i d'altres, les conta en un llibre, La corrida del 1 de mayo (Demipage, 2009), en la seva versió castellana.

Ha estat una de les lectures que he fet aquests dies. Cocteau va ésser mal vist en cercles d'esquerra després de l'alliberament de París, tot i que ell va tenir cura d'exagerar el tracte de menyspreu que li dispensaven els alemanys a causa de la seva homosexualitat. No tenia gaire clar que el retorn de la democràcia no impliqués un passar comptes, excessivament rigorós, amb el passat. Fet i fet, un nombre significatiu d'intel·lectuals i artistes francesos varen ésser expedientats pels tribunals de depuració (no puc evitar-ho: aquesta denominació em repugna) i un d'ells, Robert Brasillach, va ésser afusellat. Ho conten Antony Beevor i Artemis Cooper en un llibre del tot recomanable, París después de la liberación: 1944-1949 (Crítica, 2003), publicat també en castellà.

Tanmateix, de Brasillach, Beevor i Cooper obvien un punt determinant de la seva actuació durant l'ocupació nazi: Brasillach va demanar públicament que els maquis fossin passats per les armes tan aviat com fossin detinguts. Ai, las! François Mauriac va fer mans i mànigues per salvar-lo, però De Gaulle no va escoltar-se'l: havia d'acontentar els partisans. I els jueus, perquè Brasillach era un antisemita ferotge. La lectura de dos llibres de memòria personal més m'han retingut en aquesta època, la dels anys quaranta, encara que a espais geogràfics més propers. A Mallorca i a Lleó, concretament. Es tracta de dos llibres excel·lents. Un és Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner, 2009), de Miquel López Crespí.

L'altre, Un armario lleno de sombra (Galaxia Gutemberg, 2009), d'Antonio Gamoneda. Ambdós escriptors fan radiografia de família, cosa que equival a quelcom semblant a obrir una capsa de música oblidada. Les notes de sempre sonen diferent. Els fantasmes que prenen vida assoleixen una altra dimensió: uns registres transcendents que fins ara els havien passat desapercebuts. Tot plegat té a veure amb la recuperació d'una quotidianitat que s'esvaeix de manera irremissible. I d'això ens en beneficiem els lectors que tenim l'oportunitat d'aprofundir en el coneixement d'una gent, d'un temps, d'un país que, no per conegut, ha perdut capacitat de seducció.