algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

Les dates de la llibertat

Si l'any passat va ser el quarantè aniversari del maig del 68 francès, enguany n'és el vintè de la caiguda del Mur de Berlín. Dos esdeveniments crucials, dos símbols de la llibertat en aparença diferents però en el fons perfectament complementaris.

Comparat amb el que aleshores estava succeint als Estats Units, el maig francès va ser sobretot un entreteniment de joves burgesos desorientats i amb mala consciència social, però almenys va servir per importar oficialment a Europa alguns dels canvis estructurals que s'estaven forjant a l'altra banda de l'Atlàntic: les protestes a favor dels drets civils, el deseiximent moral -sexe, drogues i rock'n'roll- que féu volar pels aires els costums més convencionals d'una societat sovint encartonada i obtusa, i l'exaltació individualista de qui de sobte havia deixat de tenir por de revoltar-se contra l'autoritat (una exaltació i una revolta que, significativament, aquí foren diluïdes o desactivades per la fe comunista de molts dels seixanta-vuitistes).

En qualsevol cas, el que nosaltres hem heretat del maig francès, i de la dècada nord-americana dels 60, no és la mitologia d'una victòria ideològica, sinó el botí d'una victòria moral i actitudinal: avui són ben escassos (i tenen ben poca credibilitat) els que dubten que Jim Morrison i els Doors van fer molt més per la llibertat que Daniel Cohn-Bendit i els seus camarades d'aula maoistes i trotskistes.

Però l'any 68 encara faltaven vint-i-un anys perquè comencés a concretar-se la victòria ideològica de què ens sustentem avui en dia. La caiguda del Mur de Berlín, la dissolució de l'URSS, va ensenyar al món que l'home nou socialista de qui durant tant de temps havia estat parlant la propaganda soviètica era, sí, un home nou, però només per la magnitud del desastre que havia sofert per culpa de les malvestats de l'economia planificada i de l'omnipotència d'un règim brutalment totalitari. L'home nou socialista era nou perquè, a còpia de misèria, havia deixat de ser un home.

Si el Mur de Berlín hagués seguit dempeus, actualment hi hauria molts milions de persones que no sabrien res de la democràcia, ni del benestar material impulsat i propagat pel liberalisme, ni de l'obertura intel·lectual que ha significat l'expansió de les noves tecnologies...

1968 i 1989. En principi, només dues dates. En realitat, el codi genètic dels aspectes més essencials -i millors- de la nostra època i el nostre món.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per marc, fa mes de 13 anys
Perdó,on risiblement diu "pòleg" hauia de dir apologista.
Valoració:1menosmas
Per marc, fa mes de 13 anys
El mite ideòlogic de la revolució no es va acabar al 90. Cohn Bendit, o els nordamericans dels 60s ja sabien que s'havia acabat amb l'stalinisme. Fins i tot ja se sabia als anys 30 i abans a tot el món. Hauria de frenar la seva banalitat generalitzadora. Un pòleg del liberalisme no hauria de caure en el dogmatisme. Tot és relatiu.Fins i tot els seus mites., Jim Morrison i els Doors es varen convertir en mites als 80s i 90s arran de certes pel·licules i revivals i nous mitòmans com vostè. No eren gran cosa al seu temps. Dylan, Jefferson Airplane, Jimi Hendrix, Jerry Garcia, i unes dotzenes més, sí, si ens referim a la música.El mur de Berlín ja havia caigut per ells feia estona. Fins i tot aquí i a Barcelona, on molta de gent s'enfrontava a l'esquizofrenia de lluitar contra el franquisme i per la revolució ideològica, sexual, etc, enmig del feixisme. No obstant això, gràcies per intentar-ho al seu article.Non è vero ma è ben trovato.
Valoració:2menosmas
Per Jaume, fa mes de 13 anys
El benestar material es va consolidar, a partir de la segona gran guerra, gràcies a l'abandó de les polítiques liberals i a l'adopció obligada de mesures de regulació i intervenció. El triomf ultraliberal dirigit pels fanàtics ultraconservadors ens ha duit al desastre actual. I si no es canvia de direcció durà el món a les roques.
Valoració:4menosmas
Per Cosme, fa mes de 13 anys
Pere Antoni! Tu també! Que en Sion escrigui collonades sense to ni so ja ens sembla normal, però tu! Els seixanta-vuitistes eren gent jove que volia canviar el món i hi havia de tot. Tu no hi eres, però en parles com si en fossis el jutge i el botxí.Daniel Cohn-Bendit va ser un personatge que es va fer famós, però tampoc no veig perquè li has de llevar cap mèrit, com als milers de persones que cregueren, i encara creuen, en un futur socialista. Sense aquestes persones avui no hi hauria ni llibertat ni hòsties. Respecte al benestar material impulsat i propagat pel liberalisme no sé a que et refereixes. Supòs que és una broma.
Valoració:-7menosmas
Per Miquel, fa mes de 13 anys
Tot i que m'ha agradat molt l'article, el record que conserv d'aquells anys és una mica menys idil·lic. Vull dir que crec que la gent, malgrat estar, en general, molt més socialitzada i polititzada que ara, pregava sobretot per les seves llibertats individuals. Basta llegir les lletres de les cançons d'aleshores. La frase "I want to be free", la trobaríem en milers d'elles. Tenc la sospita que el famós "compromís" era una cosa molt de minories. Les masses, com sempre, es quedaven en l'anècdota. Amb el tòpic "drogues, sexe i rock&roll."
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente