Avui torn a insistir a xerrar-vos dels quadernets d'esports que, com ja vos contava dos diumenges enrere, fa molts anys, devers l'any 1950 que ja ha plogut, vaig arreplegar de la casa dels meus cosins Alomar, "Rotes", corredors de bicicleta de quan encara hi havia poques carreteres asfaltades i foradaven les rodes cada dos per tres, i tots ells duien uns quants tubulars de cautxú de recanvi passats per cada braç i creuats a l'esquena, recorden? Els pintaria.
Ja vaig comentar diumenge passat que es tractava d'unes miniatures editades per Editorial Deportiva Fher, monogràfiques però esquifides, resumides en grau extrem, sempre 18 pàgines, que més que res jo els veia un interès molt puntual perquè, a part de parlar en brevetat de com es practicaven aquell temps i moment uns esports o altres, sobretot el lèxic castellà emprat en la seva redacció, els costums, usos i hàbits de conducta diaris que sense voler es filtraven, traspuaven una quotidianitat molt pintoresca, habitual aleshores, que ha reverdit dins el meu record. Com si fos ara.
Avui miraré de treure una mica el suc a l'exemplar assenyalat amb el número 37, dedicat a un pilot de cotxes de carreres anomenat Villoresi, que segons s'explica després, juntament amb Ascari, Fangio, Farina i González, havien entrat tots ells "en el restringido número de los fuera de clase" d'aquest esport, que aleshores es practicava entre niguls de pols i enfundats dins aquells baüls amb rodes, que podien atrevir-se a arribar a la velocitat de 150 quilòmetres/hora, que a la vista de les fotografies dels bòlits en qüestió i les carreteres o improvisats circuits on corrien, sembla mentida.
D'aquest pilot anomenat Lluís Gigi Villoresi, ens explica que era el tercer fill dels milanesos comtes de Villoresi. Que de petit ja era molt agosarat i entremaliat en grau extrem, un manyoc de nervis. Apunta com a paradigmàtic del coratge que més endavant arribaria a tenir el nostre heroi, que quan tenia cinc anys i començava a anar en bicicleta, es llançà sense frens per una capavallada extremadament pronunciada i es pegà una nata fora mida contra una fita de partió. Es davallà tres dents del barram de dalt. O quan tenia sols set anys anà a punyir el ventre d'un cavall "que tomaba el sol tranquilamente", que li arrià una cossa a un genoll que el va fer caminar coix durant tot un mes. O sigui, "estava habituado Gigi a las proezas de género", afegeix el redactor.
El seu germà Luciano, que també es dedicà a l'automobilisme, no va tenir tanta sort com ell, i això que era "audaz también éste, peró más comedido y equilibrado que Gigi". Al Gran Premi de Suïssa de l'any 1939, Luciano a dins una corba perdé el control del seu Alfa i es matà en la terrible topada.
També la publicació subratlla el caràcter extremadament supersticiós del nostre Gigi, i ens conta que a "Las Mil Millas" de 1949, aproximadament a la meitat de la carrera, en boníssima posició per a guanyar el premi, va veure creuar la pista un moix negre. I sabeu què va fer?, idò s'aturà i va romandre més de dos minuts parat fins que passà un altre corredor per allà on el moix havia travessat la pista. Com ha canviat aquest esport, eh? Ah, i afegir que mai per mai consentia que li donessin el número 13 ni el 17, que li semblaven funestos. El seu preferit era el número 6. Cap al final, l'anònim redactor afirma que, malgrat tot, era un vertader gentleman del volant i una de les figures més extraordinàries del món, aquell temps. No ens atrevim ni per un moment de posar-ho en dubte.
