algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°
11°

Una congregació social (1859)

No va voler sentir les veus de la covardia quan es desfressa de prudència. Ni les paraules dels qui predicaven la immobilitat social tot anant a favor d'una política de privilegis per a la casta benestant. Tampoc estava d'acord amb aquells que deien que un bon capellà havia de limitar els seus esforços a tot allò que es congriava dins l'estricte àmbit de la sagristia.

Per altra banda, aquell home de vocacional empenta s'haguera pogut sentir útil i realitzat tot embarcant-se per a països de missions. I, tanmateix, sense sortir d'aquella Palma del segle XIX descobrí tanta, tanta misèria, tanta brutor produïda per una societat morbosa i hipòcrita, tanta necessitat per part dels més febles, que era necessari posar-se tot d'una mans a la feina, la feina evangèlica, és clar, amb més pa que encens i més amor que cera. Allà estava tota una munió d'infants sotmesos a la més cruel orfenesa, la majoria fills bords dels senyors pocavergonyes de casa bona. I també la vellesa sense un cèntim a la butxaca, oblidada per les seves famílies, que després d'una vida de treballs intensos no demanaven altre cosa que un llit segur i un plat de sopa. Llavors hi havia els bojos, els malalts mentals, tractats i maltractats per un personal mil anys allunyat de Freud i Charcot, és a dir, dins la total ignorància de la neurologia. Hi havia també els malalts, els qui gemegaven sota les voltes de l'hospital provincial, amb no poques deficiències i mancances, i els qui eren víctimes d'aquestes o aquelles epidèmies. En resum, el camp de les missions humanitàries era aquí, començava pels mallorquins més desemparats.

L'home que descrivim era capellà. Però també doctor en coneixements filosòfics. Nomia Sebastià Gili Vives, artanenc, de família pagesa, un esperit sensible capaç de veure que el lloc, el seu lloc, i el de les qui serien deixebles seves, era al carrer, en els barris pobres, a les cases més humils, allà on tot o quasi tot eren llàgrimes. Per això, sense fer cas de les crítiques, puix que les crítiques dels qui vesteixen sotana han existit sempre quan algú de la clerecia mostra una dinàmica superior a la seva, fundà institució o congregació de religioses que, a més de cobrir tots els camps de la beneficència, assumirien també competències en matèria educativa.

D'aquí sortiria el geni de redactar una constitució modèlica que té per centre una màxima que proclama: La caritat ha de guiar les vostres passes. Fer feina per amor a Déu i a l'home, jugant-se la vida en no poques avinenteses. Amb aquesta fórmula, el fundador mogué cel i terra. I les monges que el seguiren donaren complida resposta. L'Església institució és força complicada i no poques vegades contradictòria. L'Evangeli, en canvi, és la pura senzillesa. Es quelcom transparent, amb veritats lapidàries i normes de transcendental conducta que no admeten sil·logismes teològics. Així sembla que el fundador ho tenia present al llarg de la seva trajectòria social i pràctica. Perquè no hi ha textos més pràctics que els de l'Evangeli despullat de tota floritura. No oblidem que les flors es mustiguen i arriben a fer mala olor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni CL, fa mes de 13 anys
Dissabte, dia 25 de juliol, a les 20 hores, al Teatre d'Artà, serà distingit amb el títol de Ciutada Il·lustre d'Artà.

Hi sereu benvinguts!

Salut
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente