El passat 15 de juliol, dimecres, es va deixondir molt calorós i humit, de manera que la sensació de basca era superlativa, molt feixuga. Com cada dimecres de sineuer mercat, malgrat la mandra i la roentor, em vaig disposar a complir el precepte del dia: sortir a mercadejar, que de vegades és sinònim de comprar, i d'altres, mirin, no, sols ho és de fer una estona de ca de poble, aquí m'atur, allà reprenc, mirar la balla, fer el topadís amb la gent... Devers les nou i mitja vaig treure el nas al carrer, i a més de la cigala que fa un quants dies tenim rellogada devers el PVC de qualque propera canal de teulada, de sobte vaig sentir tocar de mort, ja sabeu, aquell so trist i compassat de manera justa i adequada perquè compleixi amb exactitud la seva funció: donar notícia del trist esdeveniment de la defunció d'algun veïnat o veïnada. I clar, amb la primera persona que et topes la pregunta és obligada: que saps qui és el mort...? Si ja han passat entre cinc i deu minuts de la sonada de campanes, com que la nova ha circulat com el vent, és per un incert que no te'n donin clarícies puntuals i exactes.

Aquest pic li havia tocat fer el més llarg viatge al darrer mestre que, al "Colegio San Marcos", ens féu classes durant el batxiller: don Antoni Batle. Provà d'ensenyar-nos ciències, física i química i això. De lletres, llatí, literatura, la classes eren a càrrec de don Bartomeu Ferragut, també desaparegut fa molts anys, ara no puc recordar quants. La propietat de l'acadèmia, direcció de la mateixa i l'assignatura de matemàtiques sobretot, eren cosa de don Bartomeu Andreu, del qual tots els que en vàrem esser alumnes-víctimes en mantenim gravat a foc a un raconet del cervell un record xerec, el seu caràcter irascible, els càstigs físics d'exagerada proporció... Malgrat saber que no és ben vista la crítica als educadors de la nostra infància, en aquest cas ho he de dir o rebentaré. Don Bartomeu Andreu amb tota evidència no servia per fer la feina que feia, sempre malhumorat, malcarat en grau extrem, que no traspuava ni així de tendresa, d'humanitat. Cops amb el cap a la pissarra, tots el que vulgueu.

Don Antoni Batle era molt diferent, es tractava d'un altre tipus de persona, era una altra cosa. No vull dir que no es perdés alguna clatellada adesiara, més que res perquè hem de saber reconèixer que tots plegats érem un esbart de salvatgina molt mala de controlar, però també s'ha de saber afegir que hi ha maneres de pegar una morma, d'estirar una orella, que dolen manco que altres. Amb menys mala bava fan el mateix efecte i un no es sent tan greument agredit, humiliat. Don Antoni era d'aquests que te l'envergava si ell trobava que te la mereixies, però si eres prompte de reflexos i sabies rectificar el teu error, de seguida et sabia recompensar, malgrat sols fos amb un somriure, una mirada còmplice d'aprovació, un copet a l'espatlla...

Ja feia un parell d'anys que estava rendit a una cadira de rodes, que feia de mal observar per a un que l'havia conegut tan decidit sempre, alt i magre, senyorívol, amable i bon conversador. Fa uns mesos vaig entrar a veure'l al seu domicili del Carrer de Tavernes núm. 12, prèvia consulta a la seva esposa sobre la conveniència de la visita. El vaig trobar en un dels seus dies de bonança. Encara em va conèixer. M'anomenà pel meu nom i tot. Parlàrem poc, devers cinc minutets, asseguts ambdós a la camilla. De vegades, en la conversa elementalíssima que gaudírem els dos, semblava com si perdés un poquet el fil. Però per damunt qualsevol altra cosa sé que s'alegrà de veure'm. I jo a ell. Ja vaig sospitar aleshores que allò que fèiem era un informal comiat, com els fets m'han confirmat ara, malauradament. Descansi en pau, don Toni.