La mort d'un infant a causa d'una errada humana en un hospital maternoinfantil de Madrid ha generat tot un seguit de comentaris sobre la qualitat de la sanitat pública a Espanya i, en un enfocament més detallat, a les comunitats autònomes. D'alguna manera, certs mitjans de comunicació han manifestat possibles inseguretats en la qualificació del personal de la sanitat pública, ja que l'errada fou d'una de les infermeres que es trobaven en pràctiques o, si més no, no semblava tenir l'experiència acceptable per a desenvolupar la seva feina.
Estic ben segura que aquesta professional de la sanitat ha d'estar passant un dels pitjors moments de la seva vida, i que amb tota seguretat el seu error no és imputable a una mala preparació professional. Lamentablement, les errades, quan es tracta de temes de salut, poden tenir com a conseqüència efectes devastadors, com és la mort d'un pacient. Amb això no pretenc disculpar la mala pràctica exercida per la infermera en qüestió; el que crec és que val la pena saber si l'hospital es trobava, en el cas del personal, en el nivell que pertocava tant en quantitat com en qualitat de les persones que hi treballaven en el moment del succés.
El debat sobre la situació de la sanitat a Espanya no és nou. Però per fortuna, de cada vegada es té més clar que els serveis sanitaris que s'ofereixen al nostre país són dels més valorats del món. En concret, Espanya ocupa el lloc setè en relació a la qualitat dels seus serveis sanitaris públics, cosa que ens ha d'enorgullir. S'han fet canvis substancials en els darrers temps, on l'administració central ha col·laborat de manera important, un cop fetes les transferències, amb les administracions autonòmiques per tal de perfilar un model sanitari cada cop més robust i qualificat. Ara mateix, l'opció per tractaments en clíniques privades estrangeres en problemes greus, com és el cas del càncer, obeeix més a una opció personal, subjectiva, que no a motivacions que es trobin avalades per una millor qualificació dels metges i especialistes externs front als que es poden trobar als hospitals públics, per exemple, de la nostra comunitat autònoma.
Per tant, un fet luctuós com la mort d'un nadó per una errada humana no pot fer qüestionar, de cap manera, el paper i el treball dels professionals de la sanitat pública, enfrontats dia a dia amb problemes de tota mena que porten a la presa de decisions difícils en moments de màxima tensió. Un fet puntual ens hauria de fer pensar el que deia més amunt: si es trobaven els serveis suficientment coberts, si hi havia les persones adients en el moment de l'actuació i si, per tant, la comunitat autònoma havia apostat clarament per la inversió en el sector sanitari públic. No en tenc dades, per la qual cosa no cauré en el parany de criticar el govern autonòmic de Madrid per aquest fet: potser que la seva opció sigui més aviat la liberalització de determinats sectors que conformen l'estat del benestar i és, aquesta, una opció legítima, però que no compartesc.
Resultaria fàcil i demagògic entrar en aquest terreny i censurar que, tal vegada, la manca d'inversió en personal fou un possible causant de la situació. Però la veritat és que no ho crec. Pens, per contra, que tots els professionals sanitaris tracten de fer la seva tasca tan bé com saben, que la seva entrega és total i que, malauradament, una errada humana motivada per no sabem ben bé el què (per això una comissió d'investigació tractarà d'esbrinar-ho) causaren una decisió totalment equivocada amb dramàtiques conseqüències. Malgrat tot això, la ciutadania ha de restar tranquil·la quant a la capacitació dels professionals sanitaris públics: tenen bona formació i són altament competents en els seus camps respectius
