Els joves d'avui tenen molts de reclams que els desvien de l'estudi. Moltes oportunitats diverses d'omplir el temps i, com a mínim fins ara, la invitació social de deixar els estudis per la facilitat de trobar feines que els permeten un còmode consum parcialment independent. Però hi ha un altre factor important: la desqualificació de l'estudi. De vegades són els mateixos pares que, seduïts pels models socials que es promocionen a diari, aspiren més sovint a fer-lo un esportista d'elit que un professional convencional de sou més humil. O aquells altres que, davant l'infant, es queixen de l'excés de feina que -a parer seu- els donen a l'escola o -també a parer seu- de la insolvència dels professors que li han tocat. O aquells que, en acrítica reacció clànica, sempre estan predisposats a denunciar docents i centres, davant qualsevol conflicte escolar del seu fill. Més que estimular-los a l'estudi, els promocionen la deserció de l'estudi efectiu i els nodreixen d'excuses per atribuir la culpa del seu minvat èxit acadèmic als altres i no al poc esforç personal.

Però, des d'altres àmbits s'hi afegeix llenya, també. Els docents que, per exemple, creuen que, pel que fa a les tasques i als treballs, l'important és fer-los i no pas fer-los bé. O aquells polítics que prediquen sobre educació, no per a millorar-la, sinó per a treure'n rèdit polític; com el sempre inefable Aznar que, poc abans de venir a Palma a vendre el seu receptari contra la crisi, deia que la immersió lingüística farà que els infants catalans no sàpiguen anglès perquè els pares que tenguin recursos, en lloc de pagar-los viatges a Londres perquè n'estudiïn, hauran de pagar-los estades a Albacete perquè aprenguin castellà. Si hi ha pares que s'ho creuen, deuen estar ben lluny de les experiències d'immersió; és a dir, deuen viure (de forma real o virtual) immersos en l'Espanya monolingüe.
Tampoc no hi ajuden els qui ofereixen remeis simplificadors.

En aquest sentit l'oferta d'un ordinador per alumne tampoc no resoldrà els problemes de l'educació. Amb ordinadors podran fer coses que ara no poden fer; és cert. Però també ho és que hauran de fer coses que ara ja poden fer sense i que, sovint, no fan. Una d'aquestes coses és l'esforç que l'aprenentatge exigeix i que tothom, sembla, que els en vol eximir. Els estudis existents en diferents estats no mostren, precisament, que la ràtio superior d'ordinadors millori el rendiment escolar. El que sí que hi incideix clarament és el component socioeconòmic familiar i, si es pogués mesurar, segurament es podria afirmar que ho fa, sobretot, l'interès per l'estudi que la societat és capaç de contagiar-los, especialment, a través dels pares.

Els ordinadors poden servir per a millorar la feina i l'aprenentatge, però no poden substituir l'esforç que correspon als alumnes. De vegades, amb ordinadors, la fan pitjor. Fa pocs dies una professora em mostrà el treball d'un alumne en què parlava del "comte Ramon Vaig Veure de Tolosa". Un alumne, evidentment, que s'havia limitat a descarregar un text en castellà d'Internet, fer-ne una traducció automàtica i, sense llegir-lo (si el va llegir seria pitjor), presentar-lo. Si no fos així "el conde Ramón VI" no hauria passat a ser "el comte Ramon VAIG VEURE". D'exemples com aquest qualsevol docent en pot posar; qualsevol que llegeixi els treballs dels alumnes, perquè n'hi deu haver qualcun que no ho fa; si no, els alumnes no s'atrevirien a presentar treballs d'aquesta "suerte".
És clar, per tant, que els problemes de l'educació no es poden resoldre només d'un costat.