"El llenguatge és la casa de l'ésser. En aquest domicili viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquest estatge. La seva vetla consisteix a completar la manifestació de l'ésser". Martin Heidegger (Lletra sobre l'humanisme, 1947) ens recorda la importància del llenguatge com a carta de presentació de cadascú. La llengua és el sistema, és també el gran dipòsit cultural d'una nació, però la paraula (langue et parole en el sentit saussurià) és activitat, energia que utilitza la llengua d'una manera individual i distintiva.
Per açò, en la manera de parlar de cadascú es troba un símptoma inequívoc de la pròpia personalitat. ¿No era Epictet que veia un dels signes més clars de vida moral en el fet de parlar correctament? Idò, si és així -explica el filòsof estoic-, perfeccionar la manera de parlar és una de les pedres angulars de tot programa espiritual com cal. Els grecs entenien el logos com a intel·ligència així també com a llenguatge, però ells no feien servir encara -seria més tard- el concepte de persona i el seu derivat empíric personalitat, que resulta, tanmateix, de la mateixa idea d' "ésser de paraula".
Aquí ja perd arrencada. En realitat, del que volia parlar era d'un complement imprescindible de la paraula dita, que és el silenci. Diuen que "llengua muda, mai és batuda", volent expressar la conveniència de no xerrar massa, ja que "es rallar escalda ses aixelles". Fins i tot, les aixelles escalda la maledicència, quan ja ha fet matx a altres parts del cos i de l'ànima! Per poder escoltar s'ha de saber callar, mentre que saber parlar és conèixer el moment precís en què cal trencar el silenci. I fer-ho per cantar la lliçó clara. La ciència popular ens aconsella prudència, perquè "fa més por una mala llengua que no una pedrada". L'amo en Gaumés ho contà en glosa: "A sa llengua que és prudent / pren gust qui la pot sentir, / i en veritat podem dir /que és un perfecte instrument; / i no n'hi ha de més dolent / si no se'n saben servir".
Amb l'estiu han començat a algunes poblacions de les nostres Illes concerts i espectacles a l'aire lliure. El passat dia 9 ho ha fet a Ciutadella el Festival de Música, que organitza JJ.MM per trenta-setena vegada. També a Maó i a més localitats balears la música clàssica (o no!) omplirà unes hores setmanals de les vetlades o les nits estiuenques. No oblidem tampoc les sessions en què la música, la poesia i la plàstica s'agermanen. Illanvers enguany serà el 7 i 8 d'agost a Fornells i Ciutadella, respectivament. Música i poesia neixen del silenci a partir dels sons dels instruments i de la veu, modulada en paraula. Pensem en el poeta heideggerianament manifestant l'ésser a la casa de l'home.
Hi ha músiques que són un regal i altres un turment. Segons el gust. El problema deu ser allò que et fan sentir -o patir-, vulguis o no vulguis.
Silenci, per favor!, demanava en un recent article Umberto Eco. Més encara, ho reclamava; exigia recuperar per a les nostres vides el do del silenci en un món tan renouer que, tard o prest, acabam amb problemes auditius. Que no hi ha qui s'entengui.
Motors, cridòries, sirenes, megàfons, brogits que poblen els espais nocturns. Aquests són part del tribut que pagam per viure a les ciutats. Al camp també n'hi ha, de sorolls; però són altres. Durant la nit aquests callen. Segur? No; no almanco en les nits de calor quan s'ha de dormir amb les finestres obertes i els desaprensius ociosos fan vida de carrer com si fossin en ple dia. Res a veure amb aquell seure a la fresca dels bons vesins, que fins i tot cantaven qualque ranxera sonant la guitarra. Però a les 10 més que a les 11, al llit cap dret!
