El manifest del Fòrum Civil de Patrimoni, llegit per Pere Morey en la festa d'Arca i que s'obsequià a tots els assistents, diu entre d'altres coses: "Si coneixen, estimaran; si estimen, no consentiran que se prostitueixin encara més la nostra terra i cultura per mor d'uns fills bords que, esperem-ho, han actuat així perquè no coneixien ni estimaven".
Tanta contundència m'ha recordat Gramsci quan afirmava que cal mirar amb violència totes les coses tal i com són ara; no com ens agradaria que fossin, ni com pensam que foren fa deu anys, no com s'escriu sobre elles en els textos sagrats, sinó com són realment. El illencs, tot i que no ho sembli, també venim d'una història i d'un temps de conquestes, de batalles dures per guanyar terreny a favor de la llibertat i dels drets, com afirma Geoff Eley a la seva història de l'esquerra a Europa.
El país, malgrat tot, també té els seus lluitadors i fills de morro gruixat, tot i que hi predomina el tòpic que som fills d'una terra que tenen tendència a acomodar-se o a no tenir el valor suficient per plantar cara a tots aquells i a tot allò que els impedeix esser allò que voldria ser. Els moviments cívics i les plataformes ciutadanes, en aquest temps de correcció profunda dels partits polítics convencionals i de catarsi del sistema econòmic, ens estan mostrant camins nous, també incerts, però adobats per les conviccions i les certeses que dóna saber-se part d'un conjunt que lluita per defensar principis ètics, socials i culturals. Poques èpoques de la història han gaudit de tant de desprestigi com aquesta, en la qual tot està acabant en tragèdia després de pensar que caminàvem segurs pel millor món dels possibles.
També a les Illes Balears ens sentíem segurs amb el prestigi que donava fer part d'una "regió" amb el millor clima, un paisatge envejable, una ciutadania emprenedora i unes elits econòmiques de prestigi internacional. Ara sabem que, de tot plegat, només se'n salven els components naturals i físics, mentre gran part d'allò que hem gestionat col·lectivament corre el perill de fer-se malbé. Davant la naturalitat i la senzillesa dels dirigents d'Arca i davant el col·lectiu de ciutadans que tenen una debilitat especial per aquesta associació, hom s'adona que el país potser encara té remei, perquè hi ha una gent que sense massa soroll està fent els deures.
Sobretot està fent allò que a molts ens ha semblat un petit miracle, com és ara crear una xarxa sòlida d'entitats petites que, juntes, estan en condicions de fer pedagogia i de canviar tendències, vicis i inèrcies. Ningú no pot aspirar a canviar el món sol, però sabem, també, que cada individu hi té un paper imprescindible i millor si és invisible. Cada cop són més els quu comencen a estar farts d'estar farts i cansats d'estar cansats i per això es comencen a sentir veus suaus, però punyents, que no estan disposades a consentir tant de consentiment ni tanta mollor. Els temps que vénen seran exigents i requeriran esperits incombustibles.
