Voleu dir que no es veia venir? Que els entesos ja sabien que això havia de passar des de fa més de tres dècades? Que l'ambició, com diu la saviesa popular, trenca el sac? Que si la població creix al ritme de X no podem produir al ritme de X al quadrat. Tot això i molt més analitzava el futuròleg Alain Gras a la seva obra Clefs pour la futurologie (Seghers, 1976) i escrivia: "La depressió que caracteritza des de fa poc el rostre del món industrial té, almanco, un aspecte beneficiós: mentre l'asfalt frena el seu avanç vers els espais verds i les màquines romanen silencioses entre els monstres de ciment que han ajudat a crear, la nostra civilització es pot permetre el luxe d'entregar-se a un examen de consciència. Com tots sabem, als ulls dels economistes, aquest examen no és ni productiu ni rendible, però és obligat fer-lo mentre aquests mateixos economistes continuen fent equilibris amb els números per a no perdre ni el seu prestigi ni el seu lloc".

La idea d'una pausa en el creixement, que es considerà passada de moda en el món intel·lectual i en les classes cultivades durant l'eufòria dels anys seixanta, torna a sorgir avui en el si d'organitzacions tan importants com el Club de Roma, que reuneix membres de l'elit de la indústria i de les organitzacions multinacionals. Resulta torbador, divertit i sospitós alhora veure les grans figures del capitalisme anomenat avançat defensant posicions que abans només defensaven els hippies o els individus considerats retrògrads...

Per començar, hem de destruir la falsa idea que occident, després de la revolució industrial, ha viscut al ritme d'una progressió vers l'abundància. En el mateix moment de la Revolució, mentre a l'altre costat del canal de la Mànega Victor Hugo es feia apòstol d'un progrés que desitjava que fos alhora moral i material, a la Gran Bretanya, Stuart Mill denunciava ja el somni americà.

Deia: "Aquest país es troba ja en aparença alliberat de totes les injustícies. El resultat de tants avantatges és que la vida de tots els éssers d'un dels sexes es fa servir per a córrer rere els diners i la vida de tots els éssers de l'altre sexe es dedicada a tenir cura i educar els futurs caçadors de diners...".

I era el mateix Stuard Mill que sentenciava: "No és necessari destacar que l'estat estacionari de la població i la riquesa no implica la immobilitat del progrés humà. Hi hauria les mateixes oportunitats de sempre per a fer créixer la cultura i per al progrés social i moral; hi hauria les mateixes oportunitats per a millorar l'art de viure i encara més per a veure'l créixer quan els esperits deixassin d'estar obsessionats per l'adquisició de riqueses...".

I és que les grans lliçons que la marxa dels temps dóna a la humanitat solen ser cruels, dures, difícils, amargues... i al cap i a la fi, futuròlogament, beneficioses.