No he sabut fins molts de dies després que la mare d'un estimat amic era morta. Ho he lamentat profundament i l'he de cercar per acompanyar-lo en el sentiment. D'altra banda, no em va ser possible assistir a l'enterrament de Baltasar Porcel. Hauria volgut ser-hi, no tant per l'homenatge implícit en l'assistència com per donar personalment el meu condol a la seva dona i als seus fills. Els usos socials de la mort, en el nostre país, són acceptablement raonables, fan que els més propers a la persona morta se sentin acompanyats, però sense que se'ls sufoqui amb excessos ni se'ls asfixiï en banys de multituds.

La nostra gent assisteix als funerals en raó de la relació personal amb el mort o amb els familiars. Rarament assistim a funerals si no es donen aquests vincles. Ens és estranya la bulla funerària i no ens agrada fer-ne, de la mort, un reality show. L'emotivitat neix en el cor de cadascú i no s'expandeix frívolament per l'entorn. Respectam el dol i feim discretament per alleujar-lo. En els pobles petits, ha de ser molt mal vista una persona perquè hi hagi buits al funeral. La cosa més normal és que el poble s'arremolini a l'església i els seus voltants i desfili en disciplinada condolença. (Val a dir que hi ha casos estranys, sobretot a Palma, de persones que senten un atractiu morbós per aquestes cerimònies i una propensió a participar del dolor per la pèrdua de sigui quin sigui el desconegut que ha abandonat aquest món.

Però són casos singularíssims, que es donen en l'àmbit del pintoresc). Essent així, ja em perdonareu que, des de la meva indiferència més inalterable, m'hagi semblat fervorosament doiuda i fins imbècilment obscena la misse en scène de la mort del cantant i ballarí Michael Jackson i els fastos funeraris consegüents. Em guardaré prou d'emetre cap judici sobre l'art d'aquest home patètic, que fou un nin guapo i encantador -un bell projecte esdevingut calamitós-, i que s'incorporà a l'experiència sentimental de tants de milions de persones d'arreu del món. No voldria menystenir-lo en absolut. Tampoc no conec la seva obra com per fer-ne elogis. Però no puc evitar saber que aquests darrers anys havia viscut situacions sòrdides i melodramàtiques, i no he aclarit si és per la sordidesa o pel melodramatisme que tantes persones li feien costat a priori, fos quina fos la seva culpa, si n'hi havia.

Ho reunia tot perquè el majoristes de carn humana venguessin la seva mort i els honors que se li retien com l'espectacle més gran del món. I el més denigrant? En la societat de l'espectacle, ja no sabem si és més inic el tràfec amb la vida o la mercantilització de la mort. Ell hauria levitat amb aquests funerals, diuen. Sembla que, per levitar, necessitava alguna cosa més, però en tot cas no se li ha donat oportunitat de decidir. Les televisions necessitaven vessar en les cases de tot el món imatges de gent que, tot plorant, justificava la transmissió. N'han trobada més que no en volien, i així la infàmia els ha sortit de franc.