algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
18°

Quan Déu ho vulgui

Voler desxifrar un misteri, mirar d'entendre el que és incomprensible sense la llum de la fe, era, en el meu temps, un pecat d'orgull. Val a dir que, en el meu temps, quasi tot era pecat, si pretenies que una certa alegria t'embolcallàs cos i ànima o eres aficionat a cercar raó a les coses. Però als guardians de la moral i de la veritat absoluta -el país era ple d'aiatol·làs- els feia por que els contribuents normals rastejassin per les foscúries de la fe, per molt que l'objecte d'aquesta fe plantejàs contradiccions a qualsevol criatura. Per exemple, la resurrecció de la carn i el judici final, tal com ens l'explicaven, generarien uns problemes d'espai que cap ment humana no és capaç de resoldre. No parlem ara del plat fort, la Santíssima Trinitat. O de la doble naturalesa de Jesús. Però, en fi, les qüestions teològiques no s'han de considerar pel seu contingut, sovint risible, sinó pel mètode emprat en la seva defensa -i en el seu atac.

En qualsevol cas, servidor me n'hauria de retirar per ignorància universal. Tanmateix, passats els anys, la fe pot esdevenir un remei contra les inquietuds quotidianes. Hi ha moments en què hem de reconèixer que, per més esforços que hi esmercem, no arribarem a entendre mai una o altra situació, i no tant per la seva complexitat com per l'art d'embullar la troca -per maldat i/o per estultícia- dels experts. Parlàvem l'altre dia del llibre que Pere Antoni Pons ha escrit amb i sobre Joan Francesc Mira i, mirau, la crisi financera actual no l'havia explicada ningú tan bé com l'escriptor valencià, un humanista no especialitzat en qüestions econòmiques. És clar, el que no ens diu ni ens pot dir Mira és com i quan se superarà la crisi, però servidor daria més crèdit a una hipòtesi seva que a un pronòstic de l'equip d'experts més acreditat del món. No per fe, és clar, sinó perquè l'explicació dels fets és, en paraules de Mira, intel·ligible.

Un dia d'aquests, servidor prenia l'ombra i la fresca, al poble, i havia deixat en la tauleta jardinera el diari La Vanguardia, obert en una certa pàgina, encara sense llegir. I una veïnada meva, que em guanya d'unes quantes quintes, fità el diari, n'aïllà un titular i, amb una normalitat que en diria escolàstica, va dir: "Ah, ara ho entenc".
El titular que havia esvaït els dubtes de la meva veïnada, sembrats per xerraires de tota casta, xarlatans del FMI i bruixots d'associacions d'empresaris, ministres d'economia i altres experts, el formaven unes paraules pronunciades per l'economista Leopoldo Abadía. La seva previsió era aquesta: "La crisi s'acabarà quan Déu ho vulgui". Estic d'acord amb la meva veïnada. Finalment, jo també ho he entès. Val molt més esperar que Déu proveeixi que no confiar en els nostres savis en matèria econòmica. Ells no creen misteris, simplement enreden.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.