"Ens trobam a Manacor, sobre la costa oriental de l'Illa, en zona plana, on els antics molins de vent, muntats per extreure les aigües superficials, donen al paisatge l'atractiu de les seves torretes esveltes, a l'horitzó l'animació de les seves aspes...
Per a visitar les coves del Drac, el més famós de la comarca, cal que seguim fins a Porto Cristo, ja que Manacor, igual que moltes altres poblacions de l'Illa, no és costanera. Amb les prudències que pregona la inseguritat de la vida en el temps de la seva fundació, quan encara les pirateries musulmanes no havien patit el càstig definitiu de Lepant, les ciutats de Mallorca, llevat de Palma, que des de les seves muralles va donar sempre la cara a tot enemic, són fundades a distància respectable del seu natural emplaçament costaner; es fan precedir de les seves atalaies, que podien donar l'alarma amb temps sobrat per a preparar la defensa, i, privades del tragí i de l'explotació marineres, són més aviat agricultores i fabrils.
El port de Manacor està a deu quilòmetres de la ciutat i en aquest recorregut el país es presenta menys poblat. Alguna possessió aixeca la seva teulada hospitalària dins l'espessor dels olivars. Després la vegetació s'encareix: la llentrisca, la morera, i la farigola cobreixen els pujols onejats cap a la mar, que es mostra lluny, empressonat com dins una anella, a la badia de Porto Cristo, de sorra finíssima, transparentada, sota les ones calmades i netes, com el fons enllosat d'una piscina...".
Escrivia això com a part dels articles que publicava en el Diario español de Buenos Aires el polític i escriptor Prudencio Rovira, amic de Maura i de Montero Ríos, un personatge de qui hem tractat ja en altres moments i que ens ofereix una visió de la Mallorca preturística d'abans de la Primera Guerra Mundial. "A Porto Cristo ens esperen els guies de les coves proveïts de bengales i llànties d'acetilè. Per un pontet de fusta travessam un rierol de llit aiguamollós, atapeït de la flora densa i pútrida de les aigües que no corren. Pujam després a un monticle on aflora la pedra calcària amb les seves esmolades cristalitzacions.
Allò que no va dissoldre l'aigua del cel o arrossegà fet pols l'aire resta allà, descarnat i tallant com vèrtebres de monstres sense soterrar. Uns llangardaixos de cap gros es mouen entre aquestes ruïnes geològiques i al pas dels excursionistes estenen el desassossec dels seus petits cossos àgils sota la llentresca mig cremada. Un mur oculta l'entrada de l'antre; flanquejat el portell es troba un passadís a manera de vestíbul, encara il·luminat per la claror del dia. Dos camins parteixen al davant de nosaltres i s'enfonsen en les profunditats tenebroses, fàcils al ressò..." .
