Fa molts anys que tinc damunt la taula, a la carpeta d'articles genials (no més d'una cinquantena), un que va escriure Baltasar Porcel, el 1985 i amb el títol Nosaltres, quan morí el seu pare. L'escriptor andritxol hi contava que havia dubtat molt abans d'escriure'l, que dubtava si hi podria expressar l'amor que sentia per aquell home que tant havia admirat i a qui se sentia lligat per "una espècie d'estat de gràcia, de vinculació a ultrança, (...) per mitjà dels llaços de la sang més enllà de qualsevol idea, actuació, sentiment". Hi parlava del passat, de les històries que era necessari repetir, de "la continuïtat genètica com l'única victòria possible a la destrucció de cada ésser". I d'aquell home que havia viatjat, que era "tenaç, observador, liberal", amant de la lectura com a diàleg íntim, a qui devia els primers tebeos i llibres, el record del Paris-Match, tantes converses...

Després, moltes vegades, hi he tornat a pensar, entre altres quan vaig llegir la dedicatòria que Porcel deixà a Les illes encantades, on es recullen textos seus sobre les nostres illes (des del primer, El Pantaleu, del 1952!, i el signe d'admiració és seu): "tot el que he escrit sobre aquesta terra meva que, amb un amor mesclat amb rampells de ràbia, sempre m'ha obsessionat i a la qual em sento arrelat fins al moll dels ossos". "Als meus pares -hi començava-, que m'han fet qui sóc, que estiren amb força tel·lúrica". I un cop més també ara que l'escriptor ha fet aquesta passa, dolorosa i involuntària, cap a la memòria definitiva.

Hi ha molt a enyorar, i a aprendre, de Baltasar Porcel, entre altres motius perquè no tenim gaire escriptors com ell. Intel·lectual complet i referència de la nostra cultura al llarg de moltes dècades, no té sentit resumir la seva obra. Sí que en té recordar-la, repetir-la, conservar-la. Per evitar el càstig que patien aquells personatges del seu Difunts sota els ametllers en flor, "...éssers d'un món que s'enfonsava sense remei".