Investigaven els filòlegs i descobrien que la redacció del poema sobre el martiri de santa Fe d'Agen havia estat redactat en el monestir rossellonès de Sant Miquel de Cuixà. O, tal volta, en el de Sant Martí del Canigó, a la mateixa zona. Aquests textos, estudiats entre d'altres per Martí de Riquer, foren datats entre els anys 1054 i 1076 i es consideren una de les primeres mostres de la literatura provençal. El poema, de 593 versos de nou síl·labes repartits en quaranta-nou sèries monorimes en consonant, ens refereix una acció que té lloc en temps de Dioclecià i a la ciutat llenguadociana d'Agen, a la vora del Garona, a mig camí entre Tolosa i Bordeus. Conta l'anònim poeta que allà hi viu una donzella cristiana que nom Fides i que és filla d'un ric personatge. El paganisme i la idolatria dominen en aquella vila i Fides, a força de caritat i bones obres, defensa el cristianisme.

Té dotze anys quan el governador romà, sabent el que ella fa i diu, l'obliga a presentar-se al seu davant. Aleshores, Dacià, que és el nom del cruel governant, aconsella a la criatura de retre culte a les divinitats gentils si no es vol exposar a càstigs espantosos. La nina rebutja fer tal cosa i Dacià la fa tancar a un calabós després d'assotar-la. El dia següent prossegueix l'interrogatori. Amb bones paraules i tot tipus d'amabilitats la volen convèncer d'abandonar la fe, però ella s'hi nega, tot proclamant l'imperi espiritual de la Creu. A la vista de tot això, Dacià mana que la cremin viva. Són disposades unes graelles de ferro, s'hi fa foguera i Fides, totalment nua, és posada allà sobre.

La gent, atemorida, fuig de la plaça. D'altres es converteixen. I fins i tot alguns demanen compartir el martiri amb la joveníssima Fides. Aleshores es produeix el miracle. Baixa del cel un àngel, "blanc com un colom nascut aquell mateix any", apaga el foc amb una violenta bufada, posa sobre el cap de Fides una corona d'or i amb una hermosa capa cobreix la nuesa del cos femení. Dacià, al davant de tal fracàs, redobla la seva ràbia. Tothom admira la víctima per la seva fermosor. "El cos és hermós i petita l'estatura, però més gentil és el seny que hi ha dintre; té els ulls bonics i blanca la cara, però el judici del seu cor és encara més apreciat...".

Li tallen el cap. Els àngels, amb goig i somriure, s'emporten al cel l'ànima de la nina, mentre que el seu cos ha de romandre sense soterrar per ordre del governador. Romandrà incorrupte fins al final de les persecucions i, aleshores, és portat a l'abadia de Conques per a restar a la seva cripta per sempre més. Compta el poeta, segurament un clergue, amb la possibilitat que molts de lectors no vegin en els versos altra cosa que una increïble fantasia i els surt al pas dient: "Tota Bascònia i Aragó i la comarca dels gascons coneixen bé aquesta cançó i saben que aquesta matèria és tota veritat...". Es pot datar entre els anys 1054 i 1076.