Jackson, U2, Prince, Depeche Mode, Police, Madonna, Springsteen, INXS, Talking Heads... La llista d'artistes anglosaxons que van eclosionar en els vuitantes a escala global pareix interminable. Alguns monstres consagrats com Bowie o Queen van saber trobar el seu lloc dins aquella febre del single multimilionari i l'espectacle d'estadi. És ben segur que, si en Freddie no hagués partit, avui continuaria omplint com AC/DC fa uns dies l'Estadi Olímpic de Barcelona, on 63.000 carteres pagàrem peatge cap a l'infern. Encara em xiulen les orelles. Nota sobre Angus Young: cada dia s'assembla més a Gólum tocant la guitarra. Quin gran espectacle veure un multimilionari de 54 primaveres suant d'aquella manera!

Però una cosa és omplir estadis i l'altra que el que facin musicalment estigui a l'altura del que van ser capaços de firmar un dia. Fa anys que esper, per exemple, el retorn de Prince en qualcun dels vint discos que ha publicat des de Diamond and pearls (1991). Lotusflow3r fa peresa. Amb Jackson passava una mica el mateix. Off the wall i Thriller van ser tan rodons, que van desmerèixer tots els que van venir després. A més, des de Bad que feia una mica de cosa comprar-se un disc d'un freaki tan freaki. De tot el que s'ha dit sobre ell aquests dies em qued amb unes paraules de sa mare, Kaherine Jackson, en un documental que va emetre el 33: "Si abusessin d'un fill vostre, demanaríeu diners? No, no en demanaríeu. Si en Michael hagués abusat del vostre fill, no demanaríeu diners. El primer que faria un home és trencar-li la cara i després trucar a la Policia".

A diferència de Prince, en els darrers anys no em demanava com era que Jackson havia anat tant a pitjor. Em feia una altra pregunta: Com era possible que aquella persona fos la mateixa que havia escrit i interpretat Don't Stop ‘Til You Get Enough o Billy Jean? Com s'ho havia fet aquell maniàtic ionqui de la cirurgia plàstica per cruspir-se aquell geni, un negre guapot que cantava i es movia com ningú? Com deia Lennon, la vida és el que ens passa mentre estam ocupats fent altres coses. I a Jackson la vida li va passar per damunt com si fos l'aplanadora que hi ha a la rotonda de Montuïri (que ho és, de guapa!). Per sort, n'hi ha que digereixen millor la fama que ell, almanco aparentment. Uns artistes en això i a continuar fent LP interessants són Springsteen, Depeche Mode i U2. Ja tenc preparats els taps* per anar al concert de demà.

Els taps i la careta de la premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi, que et pots descarregar del web del grup. Tot i que la líder birmana va guanyar les eleccions democràticament, fa 14 anys que una junta militar la manté en arrest domiciliari. Birmània és un dels països més pobres del món, però el Govern gasta el 40% del pressupost en armes i manté 2.100 presos polítics a les presons. Quan Sant Bono entoni Walk on al Camp Nou, milers de persones d'arreu del món serem Suu Kyi. Servirà de res? Valgueren la pena Live Aid, We are the world i tots els milions de dòlars que Jackson va donar a beneficència? Jo crec que és millor un gram menys de fam que un gram més.

Després U2, amb una fortuna d'uns 600 milions d'euros, paga impostos a Holanda per eludir la Hisenda irlandesa. Ningú no és perfecte, però et fan sentir una mica gilipolles, la veritat. En fi, The show must go on i, si és sense nins prodigi fent feina al món de l'espectacle, molt millor. *Enguany, al Primavera Sound de Barcelona regalaven taps per a les orelles. Hom ho ha comparat a repartir preservatius abans d'una orgia. N'hi hauria d'haver en tots els grans concerts, discoteques, cinemes i espectacles com els correfocs. Ho sents a un volum acceptable i no t'exposes a perdre capacitat auditiva ni a tenir acúfens. En tot cas, és un bon moment per invertir en audiòfons: tenen un futur espectacular. Pregunti-ho al seu otorino.